William Kentridge

Juan Villoro

Imatge © William Kentridge, 2016
Fotos: Oficina de disseny

Juan Villoro

La veu de l’enemic

Quan la ciutat de Mèxic existia, jo feia servir un casc groc preciós. Escoltava converses telefòniques enfilat en un pal. El cel era un embull de cables; l’electricitat vibrava, envoltada de plàstics suaus. De tant en tant, una guspira gruixuda i blava queia al carrer. Aquell moment justificava que fos al pal. Tenia el cinturó ple d’eines, però jo preferia unes pinces curtes, amb dents. La seva mossegada corregia la ferida, la llum tornava a circular.

Al davant hi havia un cinema; sobre la marquesina, s’hi alçava un castell de cartró. Al fons, un edifici encenia els seus llums vermells per protegir-lo dels avions. Els motors feien soroll, però era impossible veure’ls en el cel espès. El supervisor elèctric exigia una orella atenta als cables. Els enemics avançaven cap a nosaltres. Jo no sabia qui eren, però sabia que avançaven: calia escoltar trucades, buscar-hi alguna cosa estranya. Una tarda de pluja, lligat al pal, vaig sentir una veu peculiar. La dona parlava com si es volgués amagar; en to suau, espantat, va pronunciar «gra», «fulgor», «magnòlia», «balcó trencat». Jo era allà per seguir les converses i garantir que fluïssin sense sorpreses. Vaig sentir aquestes paraules soltes, que vibraven com una clau insensata. Havia de denunciar-les, però no vaig dir res; vaig deixar que algú altre, en algun lloc, entengués el que a mi se m’escapava.

Al cap d’uns dies vaig assabentar-me de les palmeres carbonitzades. Els enemics van incendiar un barri on encara hi quedaven plantes. Immòbil al meu pal, ignorava si la ciutat es dilatava o s’encongia. De vegades les tropes lleials parlaven pels cables, entre cornetes i clarins; després una bomba, l’aspra veu d’una altra milícia.

A la cantonada del davant hi va passar una cosa estranya; el casc groc no es va moure durant moltes hores. Vaig intentar avisar que el meu col·lega havia mort. Els dits em van sagnar marcant números ocupats. Mentre veia el casc inert, vaig tornar a sentir les paraules suaus, temoroses: «dormitori», «canyella», «estàtua». Vaig imaginar, amb enveja minuciosa, que aquelles paraules significaven un missatge per a altra gent. Per a mi només eren tristes. Llavors tampoc no vaig parlar amb el supervisor elèctric.

Una matinada vaig patir el sotrac d’una explosió. Vaig obrir la caixa de registres; els sensors fotoelèctrics emetien un fum pútrid. Vaig encendre la meva llanterna; em quedaven piles per a unes quantes setmanes, però alguna cosa em va fer saber que no duraria tant al pal.

El supervisor deia en les seves trucades: «Qui domina els cables domina la ciutat.» Els enemics havien tallat la llum, el cinema cremava en un núvol rogenc, però els telèfons funcionaven. Vaig sentir que la dona deia: «fragància», «planetes», «caramels», «pedres llises.» No vaig poder delatar-la. Lentament, amb terror, amb crueltat precisa, vaig entendre com n’era de meravellosa, la veu de l’enemic.

Jo devia estar dormint quan van baixar el col·lega del pal d’enfront. Després va arribar el meu torn; una mà enguantada em va estirar per l’esquena. Estava intoxicat de tant respirar aquell aire maligne i no vaig saber com vaig sortir de la ciutat incendiada.

Des de fa setmanes, potser mesos, visc en una habitació amb parets metàl·liques. Em van ensenyar una foto terrible en un ordinador. Es diu Ciutat dels palaus i capta el cinema amb el seu castell de cartró, l’edifici alt al fons, els cables que havia cuidat. «Són seixanta-set», va dir la veu del meu capturador. Era cert. Vaig tenir al càrrec seixanta-set cables i els vaig protegir dels meus enemics imprecisos. Durant dies que no es distingien de la nit vaig salvar la llum i les trucades. Només un cop vaig fer malbé un cable expressament. Van passar uns dies abans de baixar del pal.

De la ciutat només en queden fotografies. Si indiqués el cable fet malbé, els meus guardes podrien entrar al laberint, seguir el fil fins a una altra fotografia, fins a la casa on va viure aquella veu diferent. Davant meu tinc els seixanta-set cables que van formar la meva vida. Un d’ells els pot dur a la dona. Sé quin és. Però no ho diré.

William Kentridge


William Kentridge (Johannesburg, Sud-àfrica, 1955) és un artista multidisciplinari reconegut pels seus dibuixos expressionistes animats i pels films que exploren el temps, la història del colonialisme i les aspiracions i derrotes de la política revolucionària. La seva obra ha estat exposada en museus i galeries de tot el món des del 1990, entre els quals la Documenta de Kassel (1997, 2003, 2012), la Biennal de Venècia (1993, 1999, 2003, 2015), el Museu d’Art Modern de Nova York (1998, 2010), el MACBA (1999), el Museu del Louvre de París (2010) i el Martin-Gropius-Bau de Berlín i la Whitechapel Gallery de Londres (2016). Com a director de teatre i d’òpera, ha presentat els seus espectacles en els teatres i festivals més importants del món. La seva darrera òpera, Lulu d’Alban Berg (2015–2016), és una coproducció de la Metropolitan Opera de Nova York, l’English National Opera de Londres i la Dutch National Opera d’Amsterdam. Triumphs and Laments és un projecte multidisciplinari de grans dimensions realitzat a Roma el 2016.

Juan Villoro


Juan Villoro (Ciutat de Mèxic, 1956) ha estat professor a la UNAM, Yale, Princeton i la Universitat Pompeu Fabra, i també a la Fundación de Nuevo Periodismo, creada per Gabriel García Márquez. És columnista de Reforma (México), El País (edició de l’Amèrica Llatina) i El Mercurio (Xile). El 2012 va obtenir a Xile el Premio Iberoamericano José Donoso pel conjunt de la seva obra. Va rebre a Espanya el Premi Herralde per la seva novel·la El testigo; a l’Argentina, el Premi ACE per la seva obra de teatre Filosofía de vida, i a Cuba, el Premi José María Arguedas per la seva novel·la Arrecife. El seu periodisme ha estat reconegut amb els premis Rey de España, Ciutat de Barcelona i Manuel Vázquez Montalbán. Entre els seus llibres més recents es troben els relats sense ficció ¿Hay vida en la Tierra?, el monòleg teatral Conferencia sobre la lluvia i el volum de relats El Apocalipsis (todo incluido). La seva obra de teatre El filósofo declara es va estrenar l’octubre del 2016 al Teatre Romea de Barcelona.
Fotos: Oficina de disseny