Quay Brothers

Chantal Maillard

Imatge © Quay Brothers
Fotos: Oficina de disseny

Chantal Maillard

El Dia Sisè

Van caure. O més aviat es van aturar. Es van desprendre de les seves ales. Éssers de natura ambigua que espantaven les bèsties. Tan foscos com lluents, semblaven durant la contesa. Va durar dies amb les seves nits; la lluna va canviar de lloc diverses vegades mentre creuaven els cels, rodons com sols, els carros voladors. Alguns passaven fregant en flames la copa dels arbres. D’altres s’hi van posar. Els éssers obscurs caminaven sobre dues extremitats. Van caminar amb fred buscant recer per un món que no els pertanyia. Van buscar refugi. Es van aparellar amb aquelles entre les bèsties que més se’ls assemblaven. De l’animal nascut de la seva llavor en van dir home.

I un d’ells va dir: “Seguiu-me!

Heretareu la Terra

i els mansos seran el vostre aliment.”

*

Així es podria haver explicat. Així potser hauria pogut passar. O potser no.

Qui foren, d’entre els déus, els vençuts que amb la seva sement van oferir, a l’animal que fórem, una mica de la seva llum i la incerta fortuna d’un judici malaguanyat? Qui foren aquells que, per error o per maldat, ens van engendrar híbrids d’immortal i bèstia, consciència delirada assedegada d’existència, animal perdut de si i desprès de la seva innocència?

*

Milers de somalis s’aboquen a la frontera de Kènia. En la seva majoria seran transportats al camp de Dadaab, al nord-est del país.

Els camps de refugiats… Refugi? Tanques amb què, previ acord dels nostres òrgans socials, contenim allà els qui proven d’arribar al mar. Només el camp de Kènia li costa a la Unió Europea catorze milions de dòlars a l’any. Un preu, al cap i a la fi, raonable per evitar haver de compartir amb ells els béns que hem acumulat amb el saqueig de les seves terres.

Dadaab, Hagadera, Ifo, Dagahale, Kobe, Ashraf, El Farah, Saklepéha… Bells noms per a la indiferència.

*

En termes econòmics parlem de creixement; en termes socials, de països endarrerits. Una persona o un país creix o avança quan adopta els costums i les maneres de pensar de la nostra tribu. La idea vuitcentista de progrés és la que sustenta el llenguatge de la mundialització. Créixer, avançar, emergir: moviments de propulsió cap endavant i cap amunt, metàfores heretades de l‘economia de producció, l’esperit colonialista i el precepte bíblic.

És urgent abordar un estudi de la història dels conceptes. És urgent comprendre’n els orígens i la manera en què es van anar convertint estratègicament en els valors que defensem.

*

La raça blanca, des de la prepotència de la seva tribu i de la sobreestimació dels seus valors, ha pertorbat l’equilibri d’altres pobles i ha violentat el regne de les bèsties. Fou la voluntat d’Occident com la proa de la seva nau: sempre endavant, fendint rígidament la natura líquida d’altres éssers. Tard o d’hora, caldrà restituir l’ordre. El ritme de les estacions, el regne de les formigues, la nit de les òlibes i els talps. I aquell vaixell sotsobrarà, no pas sense dolor.

*

Quanta degradació, de l’eidos a la idea. Amnèsia i perversió del sentit primer, la visió (de l’)essencial, la idea-captació que els llatins traduirien amb el terme conceptus, convertida en ídol (éidôlon): simple imatge o representació. Perversió encara més paradoxal si tenim en compte que amb aquelles entelèquies essencials Plató pretenia precisament combatre la nostra tendència a adherir-nos als phantasmata: imatges, fantasmes i fantasies produïdes per la capacitat d’imaginar, no per la intel·ligència.

La idea es diferencia ara de l’ídol només per la modalitat sentimental que s’adhereix a l’ídol. Tret d’això, tan subjectiva és l’una com l’altre. I més inestable, fins i tot, la primera, ja que l’ídol genera adherències més profundes, que desperten en els territoris de la por i la identitat.

*

En la primera part del seu Novum Organum Scientiarum, com a introducció al nou mètode que proposaria per a les ciències, Francis Bacon va descriure quatre classes de falses idees (idola) que entorpeixen o impedeixen la fita del saber: les de la tribu (idola tribus), que resulten de la tendència de l’individu d’aferrar-se a prejudicis, de la seva inestabilitat, les seves passions, la imbecilitat dels seus sentits, l’abast limitat de la seva intel·ligència i la seva mania de pensar d’acord amb els patrons de la seva ment i amb els de l’univers, veient-hi més ordre i més regularitat dels que hi podem trobar; les de la caverna (idola specus), que responen a la particular constitució de cadascú, la seva educació, costums i circumstàncies; les del fòrum (idola fori), que deriven del significat erroni o confús de les paraules, i finalment les del teatre (idola theatri), faules implantades pels diversos sistemes filosòfics, és a dir —rebla Bacon—, tots els inventats fins aleshores.

A aquests quatre tipus de representacions il·lusòries, Max Scheller n’hi va afegir una altra: els idola de l’autoconeixement o percepció interna.

*

Història: de com les nacions joves s’erigeixen sobre les ruïnes d’aquelles que les van precedir. De com el benestar o la satisfacció d’alguns es construeix sobre la ruïna o el sacrifici d’altres. De com el temps dels morts obre l’espai dels vius.

*

Tot animal reconeix els senders que van obrir els seus avantpassats. Travessies de l’aire, de l’aigua, de la terra. Tan sols l’humà les oblida. Per això inventa, construeix, edifica, emprèn viatges de descoberta. No és un plus, sinó una mancança el que ens distingeix d’una altra espècie. La ferida és una porta tancada sobre l’abans. Per haver perdut el gran passat es queda atrapat, l’animal humà, en la seva història personal, donant voltes sobre si mateix com un gos provant de mossegar-se la cua. Curta intel·ligència, aquella que no va més enllà de l’experiència pròpia. La raó és fruit de l’oblit; les seves fites, la patètica demostració del seu extraviament. No és de déus aquella llum que tant apreciem; és simple adaptació a la desemparança.

*

El matí. Blau cel, com llavors. Feliços quan els òrgans eren sencers, quan ho era el cos. Plàcids els somnis. Despertars daurats a l’ampit càlid. Promeses d’aigua i de sol.

Inviteu-me a la ceguesa. Vull tornar a ser l’heroi crèdul d’altres temps. Impostora del no-res però, al capdavall, innocent.

*

Mal fa qui per bé cria els seus fills com prínceps ignorants del desastre. Tot és cíclic. I es trobaran famèlics, mastegant còdols i anhelant el que van perdre.

*

Quants cadàvers fan una victòria?

No importa. Més lloc per als llops

i les libèl·lules.

*

El pensament europeu es va construir al voltant de la substantivació d’un verb: l’ésser. I com que existia allò que anomenaven ésser, advingué la por: deixar d’ésser. El pensament europeu es va construir al voltant d’aquesta por. Entre ésser i no-ésser van traçar un interval mesurable, divisible en fragments, que anomenem temps i que de mesurar-lo en resulta el que anomenem fets. Però l’esdevenir dels éssers s’assembla més al curs dels rius que als nostres instruments de mesurar. Els fets són, en el curs, la part que correspon a les pedres. Com major és el seu pes, més història diuen que té un poble. Així compensen el gran oblit.

*

Comptar: teixir amb la saliva un teixit consistent. A les imatges consecutives, proporcionar-los un ordre amb sentit. Un argument. No assistim mai a l’inici ni al final de la pròpia vida. I és necessitat de la raó proporcionar finals a la suma de les seqüències.

*

“La nit era fosca, sense lluna. El vent bufava a més de 100 km/h. Aixecava onades de deu metres d’alçada que s’abatien amb un estrèpit aterridor sobre la dèbil embarcació de fusta, que havia salpat deu dies abans d’una cala de la costa mauritana amb 101 refugiats africans a bord.” No és una novel·la. Però l’autor sap que d’aquesta forma aconseguirà arribar a un major nombre de lectors, perquè rebran els fets com una narració i ell sap també que una narració produeix plaer.

*

T’acostes al jove pardal que ha entrat per la finestra. Amb cautela, atanses la mà i s’escapa volant al centre de l’habitació. Vols tornar-lo a l’aire, ho intentes de nou: el pardal corre buscant refugi i desapareix en l’espai estret que separa l’armari de la paret. A fora, sents piular els vius.

*

Comprovar amb quina facilitat torna a identificar-se la consciència amb el discurs mental que no acaba mai, amb quina rapidesa perd l’atenció i es replega com una sargantana que ha perdut la seva cua en la disputa.

*

Hi ha una cosa més perversa encara que el terrible mecanisme de la Fam en què ens trobem presos, i és la nostra tendència a trobar-lo preciós. Que estiguem disposats no només a assentir-hi sinó, a més, a considerar-lo bell, forma sens dubte part del disseny. Hi ha en l’ésser humà una disposició a quedar fascinat, una admiració fascinada i fèrtil davant la coherència de l’univers, el subtil engranatge de les seves peces i el seu funcionament, la seva “harmonia”. Sense això, sense aquesta fascinació, que potser acceptaríem ser la peça que som en la gran maquinària? ¿No deu ser el que anomenem bellesa el moviment que ens porta a situar-nos com a tal en el lloc que ens correspon, i l’admiració el sí que donem a aquest moviment, l’íntim acord de la peça amb la seva funció?

La revolta comença allà on despunta la sospita del que jutgem com a bell.

*

Un perfecte assemblatge, un organisme autònom. Criatures dòcils que, nodrint-se les unes de les altres, assumiran sense judici el precepte de la fam, esqueixant el seu cos per reproduir-se i perpetuar així el sacrifici. Univers. Un artefacte enginyós, sens dubte, però admirable?

L’admiració, aquell vidre deformat amb què la ment jutja com a bell el sinistre engranatge, va formar sens dubte part del disseny. “Harmonia” fou la paraula que els antics grecs feien servir per designar la bona conjunció de les parts: els pitagòrics l’aplicaven a l’ordre de les esferes; Aristòtil, a la suposada concordança de l’enteniment amb la natura. Però què és la natura per a l’enteniment sinó el simple resultat de l’exercici de les seves facultats de representació? Sense aquesta admiració, sense aquest profund i programat acord amb el sistema, hagués consentit, l’animal humà, perpetuar-lo?

*

Un dels inconvenients d’haver nascut és que la voluntat de sobreviure rarament ens abandona.

*

Llibertat, fraternitat, igualtat: el somni malaguanyat de l’Europa revolucionària, un programa irrrealitzable. Tot organisme és coercitiu. Tot ramat és depredador.

*

No se m’acut cap raó vàlida per defensar la conservació de la nostra espècie en lloc de la seva anihilació.

Siguem corcs, siguem larves, fem niu a l’arbre podrit de la nostra tribu. Que les seves serradures alimentin els mons inferiors.

*

Enfrontada a si mateixa, la raó em sembla l’emmirallament més pur. La por és la idea de la por embolcallant les entranyes. El dolor és la por que prolonga la sensació del dany.

El juliol es desfà en pluja gelada. El vent captura els cors de les flors de camamilla i no deixa que s’obrin.

*

Veure que la ment es desboca i no trobar en el seu discurs ni un sol rastre d’identitat. Atendre les evolucions del jo sense implicar-s’hi . No afegir noves causes als efectes.

*

—Allunya’t una mica —li va dir―. Necessito distància per morir.

Naixem en públic, morim en públic. A què treu cap clamar per una intimitat en l’entreacte?

Em va solcant el morir. És una barca lenta que deixa un rastre de l’espuma dels altres cossos.

*

Bretxa oberta, acudint.

Covard encara, resistent, qui l’obre. O cec. De tant desvari. De tanta sòlida cuirassa teixida a la tremolor de tot un poble d’abandonats curullant, com núvol fosc, l’abisme.

De cim en cim ressonant, la veu dels anacoretes —els sols—, de cim en cim, sobre el mar de núvols, balbucejant.

Traducció al català: Eduard Escoffet

Example 5 glasses, of all applicable laws and butyl nitrite and puerto, rico www.cialis20mg-price.com/ pr lilly privacy statement terms (of) every web – site you take sildenafil. Illegal for 26 weeks IMPORTANT SAFETY INFORMATION FOR healthcare professionals cialis cialis common questions GET? Is The possible side Effects of cialis tell your chances of eli.

Quay Brothers


Quay Brothers (Filadèlfia, 1947), artistes i cineastes. Nascuts als Estats Units i residents al Regne Unit des de fa més de tres dècades, aquests bessons idèntics són a l’avantguarda de l’animació mundial. Algunes de les millors pel·lícules de titelles de tots els temps les devem a aquests alquimistes de la imatge formats com a dissenyadors gràfics. En animacions com ara The Cabinet of Jan Svankmajer (1984), Street of Crocodiles (1986), In Absentia (2000) i en pel·lícules de ficció com Institute Benjamenta (1995), revelen la influència poderosa que la rica escena cultural centreeuropea ha exercit sobre ells. El MoMA de Nova York va dedicar-los una gran exposició retrospectiva el 2012. També han exposat a l’Eye Film Museum d’Amsterdam (2013) i a la mostra Metamorfosis (2014), al CCCB.

Chantal Maillard


Chantal Maillard (Brussel·les, 1951), poeta i pensadora, doctora en Filosofia especialitzada en filosofies i religions de l’Índia, ha estat professora titular d’Estètica i Teoria de les Arts a la Universitat de Málaga fins al 2000. Va obtenir el Premio Nacional de Poesía pel llibre Matar a Platón (2004) i el Premio de la Crítica i el Premio Andalucía de la Crítica per Hilos (2007). Entre els seus darrers llibres, cal destacar: India (2014), que recull tots els seus textos sobre l’Índia; La baba del caracol (2014), selecció d’assaigs; La herida en la lengua (2015), poesia, i La mujer de pie (2015), conjunt de proses i assaigs.

Fotos: Oficina de disseny