Joan Fontcuberta

Valère Novarina

Valère Novarina

Joan Fontcuberta


Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) fa més de quatre dècades que treballa en el camp de la fotografia com a artista, a més de desenvolupar una intensa activitat com a docent, crític, comissari d’exposicions i historiador. El seu treball de creació s’ocupa dels conflictes entre naturalesa, tecnologia, fotografia i veritat. La seva obra s’ha exposat i ha integrat col·leccions de museus d’art i ciència de tot el món, des del MoMA de Nova York fins al Science Museum de Londres. És autor d’una dotzena de llibres d’història i d’assaig sobre la fotografia, entre els quals cal destacar El beso de Judas. Fotografía y verdad (1997), Ciencia y fricción (1998), La cámara de Pandora. La fotografí@ después de la fotografía (2010), La furia de las imágenes. Notas sobre la postfotografía (2016) i, amb Xavier Antich, Revelacions. Dos assaigs sobre fotografia (2019). Ha rebut, entre altres guardons, el Premio Nacional de Fotografía (1998), el Premio Nacional de Ensayo (2011) i el Premi Internacional Hasselblad en reconeixement a tota la seva trajectòria.

Valère Novarina


Valère Novarina (Ginebra, 1947) va passar la seva infància i adolescència a Thonon, a la riba francesa del llac Léman. Un cop a París, estudia literatura i filosofia, coneix Roger Blin, Marcel Maréchal, Jean-Noël Vuarnet i Jean Dubuffet i vol ser actor, però hi renuncia ràpidament. Escriu cada dia des del 1958 però no publica fins al 1978. Poc a poc desenvolupa una activitat gràfica, i més tard pictòrica, al marge del treball d’escriptura: dibuixos dels personatges i, després, pintures dels decorats tan bon punt comença, a partir del 1986, a dirigir alguns dels seus textos, traduïts a nombroses llengües. En la seva extensa bibliografia podem distingir les obres directament teatrals, com ara L’Atelier volant (1974), Vous qui habitez le temps (1989), L’Opérette imaginaire (1998) i L’Acte inconnu (2007), del “teatre utòpic”, novel·les dialogades, monòlegs a moltes veus i poesies en actes, com ara Le Drame de la vie (1986), Le Discours aux animaux (1987), La Chair de l’homme (1995), Le Vivier des noms (2015) i L’Homme hors de lui (2017); i, encara, les obres “teòriques”, que exploren el cos de l’actor, on l’espai i la paraula es creuen en la respiració: Pour Louis de Funès (1986), Pendant la matière (1991), Devant la parole (1999), Lumières du corps (2006), L’Envers de l’esprit (2009), La Quatrième Personne du singulier (2012) i Voie négative (2017). Insaciable i potent, el llenguatge apareix com una figura de la matèria.