Un testimoni més – A Anselm Hollo

NOTA. Vaig començar aquest poema dedicat a Anselm Hollo quan ell era al final de la seva vida, i el vaig acabar, o això vaig pensar, el dia de la seva mort, el 29 de gener de 2013. Ens vam conèixer a Londres el 1961, o el 1962, i la nostra amistat va continuar durant més de mig segle. Suposo que els misteris de la mort i de la vida ens afecten a tots i que el dolor de la separació és el que és i no es pot evitar, però també ens fa valorar més conscientment tot allò que ens podem donar l’un a l’altre en el poc temps que ens és permès. I això em fa tenir present tot allò que queda, tant en la seva obra com en les vides d’aquelles persones que vam ser part de la seva vida i del seu pensament, i també de la meva. Perquè tots aquells trossets i fragments provenen del gran llibre exterior i de la poesia subterrània que en aquell moment jo construïa, i el poema continua fins gairebé al present.

πάντα γὰρ ἴσθι φρόνησιν ἔχειν καὶ νώματος αἶσα
Totes les coses tenen intel·ligència i una part de pensament.
— Empèdocles d’Agrigent

1/
Em trasllado a un espai més profund

jo que
sóc mort
crido
als germans
petits
vius
com n’és
d’absurd
el vostre camí
sense càrregues
i a la deriva
travesseu corrents
el cicle
de la vida
les vostres paraules
són manilles
i engabien
la vostra ment
sé prou coses
de vosaltres
per sentir
el vostre dolor
lliurement
i amb fúria
em trasllado
a un espai
més profund
on ningú
em podrà
trobar
aquí
etzibo cops
un fluid
ben estúpid
de dins
del meu cos   (A. Artaud)
cobreix
la terra
que ens separa
i bloqueja
tota entrada
els ocells
com ganivets
petits
volen en picat
cel avall
le mal
du ciel
la frase
que sento
i que defujo

2/
El rellotge de dins del vostre cor tremolós

reduït
a brins
de llum
una fina
línia
blanca
terminació
de nervi
o eclipsi
d’ull
se’m clava
dins
la gola
intento
estossegar-la
fora
però no puc
el tall
d’una llengua
més punxant
que un clau
em deixa
paralitzat
i distant
del record
del meu propi
dolor
el dibuix
d’uns arbres
petits
que em barren
el pas
un esclat
de llums
darrere
els meus ulls
piulets
i cants
d’ocells
fets
d’aire
els ossos
fràgils
el dits
em cruixen
i es trenen
com cables
sang
(esglaiat)
flueix
en una línia
tan fina
que desapareix
de la vista
tic-tac
el rellotge
de dins
del vostre cor
tremolós
batega
la nit
vencerà
els dorments
aixecarem
un llençol
i els veurem
mentre cauen
com fantasmes
milers
de mons
avall

3/
El misteri només es troba en les paraules

amb
la meva paraula
no n’hi ha
prou
demana
certa
força
el misteri
de la ment
propagat
per l’univers
viu
en cadascun
de nosaltres
els nostres pensaments
tornant
a l’origen
inexplorats
desapareguts
cada cop
que un altre
amic
se’n va
el meu alè
es torna
distant
els dies
es condensen
en minuts
les nits
en dies
el misteri
només
es troba
en les paraules
(ell escriu)
la resta
no pot saber-la
però la té
al cap
totes les coses
tenen
intel·ligència
i
una part
de pensament

4/
Mentre el cel s’ennegreix

quiet
o corrent
mig home
i mig
màquina
boja

sent que s’està
convertint
en allò de què fugia
desempallegant-se
dels ossos
i la pell

un ull
sol
que mira enfora
cap a un carrer
cobert
d’ocellets

rebombori
piuladissa
els seus esgarips
el criden
a la vida
i sempre ocells   (Han Shan)

la meva càrrega
més que no pas
la vostra
una vida
tan pobra
i pura

sucumbir
als seus
sons
les seves ferides
l’enlairarà
de mica en mica

hisseu la vela
el somni
s’ha acabat
amb les mans
toquem
la terra

sota nostre
grapegeu-la
mireu
meravellats
mentre el cel
s’enfosqueix

5/
El transcurs del temps

plantejar
una pregunta
i respondre
amb una altra
pregunta
afegint
l’una
a l’altra
ell troba
que és una tria
absurda
però no pot aturar
el transcurs
del temps*   *de la rima
que no
transcorre
sinó que tot
existeix
alhora
el carrer
té arbres
que eren petits
i ara més grans
del que
mai
hauria somiat
les aigües
serpentejen
i es precipiten
cap a un forat
que el du*   *l’abandona
on ell
va començar
la infància
passada
i enterrada
compteu
les hores
reduïdes
a minuts
ja que l’univers
té lleis
massa fàcils
de reprovar*   *refusar
on el temps
s’atura
capgirat
un fet*   *instant
trist

6/
Un cercle perfecte

el cerimonial
de llum
travessa
els pensaments
del somiador

l’agafo
sense pensar
dic
és meu
un llampec

superflu
ardent
els reis
del caos
enlairant-se

des del davant
fins al darrere
els colors
formen
un cercle perfecte

partícules
al vol
el bosc
i els seus mil
ocells

cap prototip
més autèntic
un fet real
de vida
amagada

una fantasia
d’animals
com ara ratolins   (per a John Solt)
i aranyes
narcolèptics

mireu
la vorera
aixequeu-vos
i colpegeu-vos
morts

el camí
la carretera
cap al paradís
recula
i ens uneix*   *ens cega

7/
Un déu ocult

jo és
ego
en una altra
llengua

un sentit
inflat
de qui
és ell

un dia
s’ensorrarà
i el deixarà
malaurat

llegint
les seves paraules
sobre vidre
i aire

o mirant
cap al cel
ell llegeix
el vostre rostre

els ulls
com esquerdills
de gel
resplendents

un déu
ocult
la seva boca
torta

la paraula
és formidable   [form-i-dabley]
en una altra
llengua

les paraules
ballen
camí avall
dins de les meves orelles

i s’aturen
i evoquen
com parlaveu
i escrivíeu

amics
recordats
i camarades
de fa molt temps

8/
Els noms dels amics que compartim

la presència
dels morts
a cada
cantonada
ara dóna
a un espai
de noms
i rostres
que fugen
del temps

els morts solitaris
ens claven la mirada
aprenen
a jugar
un joc
i ens ensenyen
a interpretar
els temps
abans
i després

concentrat
a les nostres ments
un eixam
sense rostre
dels difunts
mentre
puguem veure
els carrers
de parís
tal com eren
abans

els noms
dels amics
que compartim
entre nosaltres
en el vol
a berlín
altres rostres
de pàl·lida
substància
i cabells grisos   (Amirgen White Knee)
un món
de desconeguts

inescrutables
seuen
davant nostre
i claven la mirada
al cel
glaçat
baròmetres
de canvi
els vius
i els morts
plegats

agafeu-me
la mà
i trobarem
un passatge
cap a un món
que la ment
recorda
i el cor
pot compartir
la resolució
que l’home mort
ens reserva
inexistent un rostre

9/
Dins la meva ment i la vostra

ni correcta
ni madura
la paraula
que surt
per si sola

ell la xucla
i la mastega
l’escup
lluny
viva

sorprès
de veure
la sang
en gotetes
sobre un vidre

dins
la meva ment
i la vostra
aquest lloc
aquest planeta

res
no hem vist
sinó
l’ull
de la ment

focs
blanc
i negre
el centre
vermell encès

el meu cor
us crida
a vosaltres
abans
que vosaltres em trobeu

els racons
oberts de bat a bat
per on
el mar
s’escolarà

un aire
líquid
massa calent
per a un repòs
agradable

foc
blanc
sobre
foc
negre

negre
sobre
blanc

10/
Deixeu-me reflexionar sobre la mort

deixeu-me
reflexionar
sobre la mort
o que la deixi córrer
fins i tot ara

recordant
els fets
durs
baixo
cada graó

cap a la cripta
ja que no puc
trencar
el seu encanteri
ni fer-lo durar

la paraula
aquesta nit
és generació
uns altres
després de nosaltres

un món
tan jove
que enlluerna
quan avanço a pas ferm
pels seus carrers

però no puc
dir-ne el nom
em detenen
els lligams
que m’hi uneixen

i tanmateix
que silenciosos
que són
els joves
sans i forts

els devots
cecs
i pàl·lids
entre
les tombes

per a ells
els noms i els rostres
dels nostres morts
no tindran
cap sentit

els mons
que coneixem
desapareixeran
sense deixar
gairebé cap rastre

no hi ha
altre temps
sinó l’ara
que conté
tots els temps

des d’on
mirem
i veiem
el futur
que es tanca

11/
Un cop pensat un pensament perdura

quan
ja
no sóc
què més
queda
o qui
resta
per comptar
i pronunciar
els nostres noms

els petits
mots
fins i tot ara
prou
entravessats
a les nostres goles
per ofegar
el més fort
i obligar-lo
a tossir

i deixar
que els sons molls
s’escampin
tot estenent enllà
una teranyina
una xarxa
groga
la terminal
on l’alè
es torna negre

la imatge
en el vidre
esdevé
un camp
d’estels
el meu ull
massa feble
per copsar-lo
només veu
la nit

un cercle
de cossos
dividit
al llarg
de l’espinada
el flux
de moll de l’os
que s’escola
dels ossos
desencaixats

de lluny
un indígena
ens fa senyals
des de dalt
d’un cavall
tot plegat
ha estat
un somni
tot seguit
oblidat

la vida
al núvol
un cop
pensat
un pensament
perdura
no hi ha última estació
per a allò
que érem
i som

l’univers
n’absorveix
la forma
per sempre
enutjat
furiós
i cruel
tant com
governat
per l’amor

12/
La paraula no dita

qualsevol
que viu sol
allunyat del
contacte humà
la foscor
de l’habitació
l’envolta
com una cova
un espai
desconegut
on tothom
encara és
viu
i anhela
començar
de nou

la paraula
no dita
és CREACIÓ
com el somni
presagiat
un munt
d’anys enrere
ja fa molt
un joc
jugat
com una vida
la meva
el temps
entre
ja no és
real

la ment
reprèn
el seu altenstil
una barreja
de fúria
i plaer
una intel·ligència
cruel
esdevé
l’univers
inventa
la mentida
del temps*   *de la rima
perduda
en una foscor
absoluta
es trobarà
immersa
en llum

13/
El cel que acull el paradís

a l’estat
sense llar
el versos
dels poetes
es transformen
encara tendres
en creences
i altres actes
de crueltat

les seves veus
que hem perdut
són senyal d’un silenci
cert com la mort*   *com l’alè
i més fortes
fins i tot ara
les sento
i les conservo
com un plor

el plor
més gran
és silenciós
diu
l’home savi
i es gira
de cara
al futur
encara darrere seu

misteris
que ens apassionen
només
perquè
fan miques
el món
prou per deixar
que la llum més tènue
hi brilli a través

el cel
que acull el paradís
no és cel
el món més fosc
l’embolcalla
s’hi espera
sense pensar
fins que s’empassa
ment i cos

sense deixar gairebé
cap rastre
al darrere
una vegada
per sempre

14/
El món és el que veiem i sentim

si el món
fos el que
se’ns mostra
encerclat
pel sol
que es desplaça
ràpid
pel cel

el firmament
un sostre
il·luminat pels estels
no inabastable
sinó a punt
per apropar-se
a la terra
encara plana

l’aigua
en un got
buit de vida
el vent
una veu
inexistent una boca
l’oceà
una presència viva

els cossos
dels déus
fan ombra
a la plana
els morts
apareixen
en somnis
i ploren

el món
és el que
veiem
i sentim
mai tant
com ara
que els criminals
reapareixen

l’era
dels assassins
en un altre temps ajornada
torna
a tot drap
i ens fa un gest
perquè ens unim
de nou
a la cursa

tal com havia estat

15/
a la Diane

escriure una cosa
perquè perduri
és una altra mena de somni
quan em desperto sé
que no quedarà ningú
per llegir-la.
IKKYU

immers
en llum
la ceguesa
final
el tanca
hermèticament
el seu cos
encabit
dins d’un cotxe
en moviment
el futur
i el passat
xoquen
i volen pels aires

signo
l’últim
correu electrònic
qui són
els altres
jo
no ho sé
els racons
de la meva ment
ara
són foscos
com el mateix
univers
no dit

deixar caure
el llibre
de la meva mà
no és
una bola
de llum
el dolor
que sento
quan me’n vaig
no pot ser
el vostre dolor
una altra mena
de somni
m’envaeix

estimar-vos
el camí
a seguir
a l’altra banda
d’un mur
s’aixeca
acabat de fer
un testimoni
més
ens fa un gest de veniu
en nom
de l’amor
tan poderós
com això

el temps
present
és tot
el que tenim
compto
el dies
amb vosaltres
els nostres dits
s’uneixen
i es tornen
a separar
vivim
en un temps
prestat

les paraules
que deixem enrere
el llibre
en el meu somni
massa brillant
per a aquells
a qui
escrivim
o parlem
i coneixem
quan ens despertem
no quedarà
ningú
per llegir-lo