La veu de l’enemic

Quan la ciutat de Mèxic existia, jo feia servir un casc groc preciós. Escoltava converses telefòniques enfilat en un pal. El cel era un embull de cables; l’electricitat vibrava, envoltada de plàstics suaus. De tant en tant, una guspira gruixuda i blava queia al carrer. Aquell moment justificava que fos al pal. Tenia el cinturó ple d’eines, però jo preferia unes pinces curtes, amb dents. La seva mossegada corregia la ferida, la llum tornava a circular.

Al davant hi havia un cinema; sobre la marquesina, s’hi alçava un castell de cartró. Al fons, un edifici encenia els seus llums vermells per protegir-lo dels avions. Els motors feien soroll, però era impossible veure’ls en el cel espès. El supervisor elèctric exigia una orella atenta als cables. Els enemics avançaven cap a nosaltres. Jo no sabia qui eren, però sabia que avançaven: calia escoltar trucades, buscar-hi alguna cosa estranya. Una tarda de pluja, lligat al pal, vaig sentir una veu peculiar. La dona parlava com si es volgués amagar; en to suau, espantat, va pronunciar «gra», «fulgor», «magnòlia», «balcó trencat». Jo era allà per seguir les converses i garantir que fluïssin sense sorpreses. Vaig sentir aquestes paraules soltes, que vibraven com una clau insensata. Havia de denunciar-les, però no vaig dir res; vaig deixar que algú altre, en algun lloc, entengués el que a mi se m’escapava.

Al cap d’uns dies vaig assabentar-me de les palmeres carbonitzades. Els enemics van incendiar un barri on encara hi quedaven plantes. Immòbil al meu pal, ignorava si la ciutat es dilatava o s’encongia. De vegades les tropes lleials parlaven pels cables, entre cornetes i clarins; després una bomba, l’aspra veu d’una altra milícia.

A la cantonada del davant hi va passar una cosa estranya; el casc groc no es va moure durant moltes hores. Vaig intentar avisar que el meu col·lega havia mort. Els dits em van sagnar marcant números ocupats. Mentre veia el casc inert, vaig tornar a sentir les paraules suaus, temoroses: «dormitori», «canyella», «estàtua». Vaig imaginar, amb enveja minuciosa, que aquelles paraules significaven un missatge per a altra gent. Per a mi només eren tristes. Llavors tampoc no vaig parlar amb el supervisor elèctric.

Una matinada vaig patir el sotrac d’una explosió. Vaig obrir la caixa de registres; els sensors fotoelèctrics emetien un fum pútrid. Vaig encendre la meva llanterna; em quedaven piles per a unes quantes setmanes, però alguna cosa em va fer saber que no duraria tant al pal.

El supervisor deia en les seves trucades: «Qui domina els cables domina la ciutat.» Els enemics havien tallat la llum, el cinema cremava en un núvol rogenc, però els telèfons funcionaven. Vaig sentir que la dona deia: «fragància», «planetes», «caramels», «pedres llises.» No vaig poder delatar-la. Lentament, amb terror, amb crueltat precisa, vaig entendre com n’era de meravellosa, la veu de l’enemic.

Jo devia estar dormint quan van baixar el col·lega del pal d’enfront. Després va arribar el meu torn; una mà enguantada em va estirar per l’esquena. Estava intoxicat de tant respirar aquell aire maligne i no vaig saber com vaig sortir de la ciutat incendiada.

Des de fa setmanes, potser mesos, visc en una habitació amb parets metàl·liques. Em van ensenyar una foto terrible en un ordinador. Es diu Ciutat dels palaus i capta el cinema amb el seu castell de cartró, l’edifici alt al fons, els cables que havia cuidat. «Són seixanta-set», va dir la veu del meu capturador. Era cert. Vaig tenir al càrrec seixanta-set cables i els vaig protegir dels meus enemics imprecisos. Durant dies que no es distingien de la nit vaig salvar la llum i les trucades. Només un cop vaig fer malbé un cable expressament. Van passar uns dies abans de baixar del pal.

De la ciutat només en queden fotografies. Si indiqués el cable fet malbé, els meus guardes podrien entrar al laberint, seguir el fil fins a una altra fotografia, fins a la casa on va viure aquella veu diferent. Davant meu tinc els seixanta-set cables que van formar la meva vida. Un d’ells els pot dur a la dona. Sé quin és. Però no ho diré.