Joan Fontcuberta

Valère Novarina

Imatge © Joan Fontcuberta, L'elefanta de Napoleó, Museo di Storia Naturale, Università di Pavia, 2016
9 9 1 1 1
Fotos: Oficina de disseny

Valère Novarina

Teoria dels pobles



Els Sànguids Moridubilaris

Som els Trans-Sànguids-Moridubilaris, Bicevènols d’obediència zooclocs; el general Robert Groix ens ha enganyat moltes vegades.

Adorem el déu Busib que està en tot! pertot! i d’una vegada per totes! i ens adorem a nosaltres mateixos.

Només consentim l’eutanàsia realment altruista i acompanyada de tres piles de certificats conformes a les normes estipulades per l’Alt Observatori de Regularitzacions a la Sortida. A.O.D.R.A.L.S.

Preconitzem el límit de la solució abortiva fins sis dies després del naixement d’un nen (si és de sexe dèbil) i d’una nena humana, en el sentit radical del terme, en cas que fos necessari per a reajustar les quotes.

Nosaltres mateixos ens tornem a posar en guàrdia cada matí contra la duplicitat antisistema dels Falsinards d’Amesquidants i altres limítrofs Rutrofibrilosos: balbucejadors inveterats a ultrança, i partidaris del verb sitanta : propaguen el virus septentrilionari en totes les seves formes… i força molts d’entre s’ells se n’han servit a posta per mofar-se de la nostra manera de pronunciar la s!


Els Trifontins

Som els Trifrontins de tota tendència, orientació hílica, units pel desventurat Tractat inadvertent del 19 de juliol de 1747 a les restes supervivents dels Alts Lacandonians Talladors. Som de religió amnèsica. Aspirem per damunt de tot a desempallegar-nos dels observadors limogots. I de les seves maleïdes ulleres amb banyes!

A tot arreu on anem, ens complau gaudir de la nostra pròpia presència. No es fan por la mort ni la vida!


Els Possessiònates

Som els Possessiònates llançadors de sort de Potú del Nord.

Tenim molt males intencions.

Ens reproduïm amb les nostres mares paral·leles cada dimarts tot practicant el ritual deutero-urlíac, de tendència Mahul.

Anem pels camins certs —veritables i verticals!— fixats per Joan Francesc Melinard, el nostre estimat guia, i també pels que va traçar la maneta del petit Alan Equebert, que fou el seu nebot preuterí preferit.

Som neàntrops; som inflexibles.

Els trànsfugues boldinians (o relapses biclastes) són uns sectaris, les opinions dels quals ens proposem, a cop d’espasa, si cal!, desinstrumentalitzar. Bacallam-betum!

Revestim les nostres dones d’accessoris inútils durant vuit anys i després les deixem reposar.


Els Tossuts

Som els Tossuts del Sud-Oest; emboliquem els nostres morts amb una volvulació de triples cercles, abans de passar-los pels camins inversos de la vida, perquè no puguin saber on son; així els evitem amb cura una nova causa de decés. Si no, els traiem al cap de sis dies per un dels cinc forats de catàstrofe.

Els pintem els dits del peu de color vermell carmí i després els entaforem els cossos en màquines de tornar «Déu» cendra i pols. Durant la sessió de refredament, els més valents de nosaltres ballen l’havana-tuyoda fins a l’albada d’un món millor.


Els Ubiqüistes

Som els Ubiqüistes golgotòfobs i melandromelòcrates de la Practobúlia Nord-Sud. Ens mirem prolongadament en els pobles d’altri, esperant altritzar-los a la llarga… però la tasca és curta!

Ens nodrim principalment dels pollastrobots a la borgolana (desplomats en el sentit del pèl) que mengem els dijous, però només el dijous!, i els acompanyem d’una tubericaçada de pantulfes típica de per aquí. Mengem fred el coleofrigi vespertí i tebi l’as de tota tendència i altres fruites protegides.

Al solstici d’hivern, saciem els desitjos cervicals amb una multitud d’aus.

La nostra moneda és el ntremaliat, i cada vuit fan dos valusiats.

Els nostres cervells viuen encara vuit dies després de la mort, cosa que ens deixa el temps just per a ajornar-ne els preparatius.


Els Logopitecs

Som la meitat supervivent dels Lliures Logopitecs de la dis-germandat Nord-Sud: masteguem els mots en tots els sentits des que una paraula es presenta.

Vam escollir per capital, ara fa sis-cents trenta-tres anys, la ciutat bella-i-bona de Nicaferdalla de Trodulfa, que s’estén amb languidesa al llarg de les ribes lateral-occidentals del Bisfuldi-Platuari, des d’on (per un curiós contracop) serpenteja suaument per la part nord de Mistàlgica… no pas lluny d’Andral de Llimoja, on s’uneix al riu Robert i continua el seu descens per les ribes enllordades que voreja en tots dos sentits la part septentrional del Bisfuldi. És precisament als confins d’aquesta porció neuràlgica del territori enemic situat just damunt de les zones septentrilionàries on, amb un peu a l’ombra del mont Bruquezal i l’altre a la farina de la seva veïna La Pòrquia Anàndrica, es disposa a unir-se a les ribes pantanoses del Ballortal, situades amb molta fortuna fora del perímetre perillós que descriuen més enllà Rodrac, Mizar, Alcor, Rongif i Bruix (els cinc afluents del torrent Blafumet), les crescudes capricioses dels quals, cada darrer dimecres dels mesos amb r, continuen sent imprevisibles.

Tenim per moneda el trufó, que es divideix en catorze per cent vegades la mateixa cosa, però la major part del temps en quatre segons el decret de resolució uniata del Grup Calculeta.

Quan un de nosaltres mor, ens dividim en vuit, després en tres catorze cent setze i després en un.

Així fou la vida, ves! Així passà el pas per la passeria de la vida! Així passà la vida al pas d’algú.


Els Pòstums

Sabérem els Post-homes o bé som els Pòstums delebiliparietals de l’extrem nord de la pàtria dels homes.

Demanem sempre, a tot arreu on ens trobem, uns tancats a part.

Som deshuminimalistes, truciverbistes i debililabelitzants: assistim impotents a la parcel·lització de la vida. Ens lliurarem finalment de la mort per ben poc!

No ens aferrem més a la vida que a un far giratori.

En primer i lloc i per desgràcia, vam escollir com a perímetre centre d’existència l’aglomeració de Bramsa-Capura, ciutat mortífera definitiva i freqüentada pels mortius! I els Lipa-lapa.

En el seu període fins fa poc florent, Bramsa-Capura era coneguda pels seus cordills de llangardaix, les seves treneries d’àngels patibularis, les seves anelles d’intercanvi de vuit i badat… Avui dia, de totes les contrades del Pentagononistant, és la més pioniària en matèria ideològica de tornejat de regalia, i la tercera productora occidental-normativa de receptacles elaborats amb les armes del nostre déu Vendrilió, que és i serà sempre el primer dels déus aïllats i mostrejats pels filòsofs Somnígens.

Mentrestant, demanem a tots els turistes o vianants que lloïn en veu alta, set cops al dia, el déu Ventrisc, que fou l’espòs de la mare sorgida de la cunyada de déu per mediació del seu propi profeta Urm el Vell.

Per la resta, si l’ocasió ens despentingués, escolliríem com a quarta ciutat santa la ciutat de Miocarda la Nova, a l’aglomeració parental de la província de la Sorgipa.

Vam preferir Miocarda que no pas Sorgip’city, perquè Miocarda (com el seu nom indica) està innegablement hidrogràficament més ben situada.

En cas de litigi, si aquesta quarta capital de recanvi hagués, ai las!, de caure, tot quedant a la zona sensible, optaríem immediatament per La Banda del Bàlsam del Pla de la Mauda, molt ben situada en un plec del turonet escarpantat que condueix al mont Fusell, els voltants sud del qual van ser fa set dies agradablement bombardejats.

Aquí vivim en plena propietat però en règim barrant. I fins i tot encadenant.

Així que ens aferrem a nosaltres mateixos com un grup estable.

Cosa que ens converteix en futurs infants fúnebres que han perpetrat un temps massa llarg.

Avançant amb neurones amarrades, ens desplacem in situ; som màquines a imitació de l’home compostes per l’home. Òrgans de limitació morta. Hem estat destruïts poc a poc per la lògica: per ecos de la lògica.

No ho oblideu! Recordeu-vos de tot! Rememoreu la inhumanitat de l’home!

La resta del temps visible ens resta invisible la resta del temps.


Els Setembrencadors

No som els «Ubiassos o Íctifs», som els Septembrencadors de tendència dimartista, aliats dels robustos Bivoritzats de la Font-Sud, de litúrgia dextrogira!

Som enemics de tots els pobles precedents.

Respecte a la perillositat, som els Ricardo-Estabilitzats, és a dir: retroestabulistes (alternativament) i de dia! I de nit! I al matí! I al migdia!

Ens reproduïm un per un per doll simultani de l’apèndix cordial.

El monument més superb de la nostra literatura és la immensa La vida és un curset, del benaurat Bernardí-Cuïstric de Jaumelosa, bicampió del Tarongerar Simfònic Supramuntès. No obstant, el monument més memorant de la susdita literatura és el memorable Les estructures animals del pensament, de Joan Joanot Berneres de Sobremió de la Tarandolla (1277-1322) i del seu malaurat company Joan Segimon de Fàrsida. Per això i no obstant, el monument més persistent de la nostra biblioteca mental continua essent l’immens «Més» ja no és més possible!, del retroactiu-separador pare Felip Punyot, neo-viperià d’obediència hiliasca, que el va escriure a corre-cuita durant les divuit hores que van precedir la seva execució.

Pel que fa al monument amb més fama decapant i tant-és-desimpossibilitant, i nitejador, i realment indeleble i més que tòpic de la nostra balbusso-besabilloteca, és l’inenarrable i ganèlica Escapar de les escapatòries!, de la marquesa de Bú, pseudònim que no aconsegueix dissimular la identitat de la segona retrovidriera de l’Imperi Moridor: Johaneta-Norisca Repotó-Gallubert.


Els Obediants o Morascos

Som els Alterrians-Alterlucidants. Alterlúcids declarats, només ens escapolim de la mort una setmana abans de morir.

Com a Alterlucidants que som, parlem per siditiu.

Ens mengem el món pòstum per divuit de les seves quatre vores.

Ens prohibim, mentre duri el temps, parlar dels nostres difunts que ja no hi són, excepte en aquest estrany parlatge que les criatures anomenen idioma-nicanidioc, que consisteix e expressar-se només pels cinc orificis autoritzats a través del taüt mateix.

En cas de contacte amb les carns prohibides, els tanquem sòlidament el bec tres anys abans del seu retorn a la mort.

Al capvespre i al llarg de les nostres inacabables anades i vingudes en companyia de totes les paraules que ens han deixat plantats, reunim el conjunt de difunts de la setmana passada, un dels quals serà escollit, «mort del jo», i els practiquem la calorosa cremació pulvireal!, a poder ser en la trista seqüència de les sepultures a terra seguides de les seves desgraciades evolucions terrestres.

No suportem els demés, i cantem així que sabem que ja no hi són.

A part del siditiu, la nostra llengua també està en bornuf i en sistrament; els dies festius, fem servir el mesopo-tempotibi-dibular, dialecte proto-ciprià derivat de l’ugrià tardà. Utilitzem l’estrapuc estraputari baseal només quan tenim visites noves. Respecte al medular, el conservem secretament en una capsa mental per parlar-nos-el a nosaltres mateixos.

Pel que fa la llengua setciències, la sentim rarament i gairebé sempre la  substituïm per l’estricte b.a.ba: —..——. — … ———..—

L’antic porlic, l’hem deixat de banda, perquè alguns de nosaltres sàpiguen més tard comunicar-se amb els pocs descendents dels 727 insulistes que el 727 van venir a habitar l’illa deserta d’Ylla del Vich, illa, que no pas illot, de 727 metres quadrats, deutero-glebadors, on des de fa 727 anys sis s’observa el rastre invisible d’una dotzena de criatures ofegades a l’aigua. A la costa de la ciutat de Betània, on Llàtzer ressuscità.

El nostre temps és el surrectiu.

La nostra vida, ai las! No és pas de curta durada: som de curta i llarga durada.

Ens alimentem sobretot de bèsties que ja no es compten.

Sense motiu, hem adoptat el costum de suggerir-nos l’un a l’altre, cada matí, de basar des d’ara els nostres raonaments en altres branques que no siguin la lògica.

La nostra vida és, ai las!, de curta durada.

En el remolí de la mort som ben bé els últims.


Els Lliurecarnicians

Som els Monoecarnicians de desaparicions, Neutrioescèptics i descendents d’un romanent dels Antics Fulcs. Ens no ens no ens alimentem i ens omplim el barret frigi i les butxaques restants, cada primer de mes, de res que no siguin pandulfs, sobregir gros, butllofins o pantalets amanits amb una salsa precuinada d’estrúdulfs tendres.

Solem calçar un 41 o un 53 i cap número entremig, menys a casa, on solem tenir els peus més grossos que el ventre.

La nostra moneda marmital és el borneró, dotze dels quals fan un real-últim.

Si alguns els recullen a palades… nosaltres en recollim amb prou feines vuit a cada cruïlla de fus modal. Però cada vint-i-quatre hores comptants i sonants ens cau malauradament a sobre un dimarts 8 datat el 3! Malgrat tot, no som proïsme i ens guardarem bé prou de pronunciar el nom.


Els Ortòcrates Reunits

Som antianthropoïdes de cara mòbil. La nostra moneda és el platx! Un platx val divuit gornions; setze gornions fan una bona picossada. Un gornió val disset bistres: un bistre val vuit soquelets, i setze fan de nou un bureló. O noduló.

Un Mosso de Magatzem Qualificat guanya quatre nodulo-bourlirons al mes, i el seu veí elcuirassador, divuit; un professor de sepultura obsoleta, tot inclòs: dotze al semestre (excepte durant el semestre de les col·locacions); un adreçador de vuit i un llogater dispersor: estrictament el mateix. Heus ací el drama.

Som en un món on, ja fa temps, vam recuperar el 97% dels nostres costums sense recordar ni un instant que els havíem perdut. Ens sondegen regularment. Som, en principi, animals parlants. I això ja és força. Doncs ja està tot dit.

Ens encanta pensar numerabilísticament, fer frontispicis, a la frusiplata… i viatjar en antropòfor, un vehicle agradable sobretot en terreny pla.

Hem inventat un munt de màquines per dormir-hi a dins; heu-ne aquí vuit de sis-centes vint-i-vuit: el Grasp 28, el Trips 8, el Glok 108, l’UHT 98, el bisbil NRT 638, el Ceduleri individual, l’Estrato-proguniatiu-hibilulutari, el Loquaça 8, l’Auditó 18, el Metàlgic 48 i la Semiraldulosa 138. Et-cetermuc et-cetermoc.

Avui estaríem disposats a renunciar a tot. Perquè avui hem resat i a tot hem demanat renunciar.


Els Hipostasians Plurals

Som teòfags: adorem el déu fluït 1 en 3 que es menja com ens va indicar ell mateix en néixer en una menjadora situada al Lloc del pa. És al principi; ve; fou al final; serà. Tot l’espera, i hi estem entrecreuats per un nus setanta-tres vegades alliberador.


Los Maxiteïstes Monòduls

Som el poble inalternatiu d’intendència labial, així falsament denominat perquè hauríem nascut d’un inalternament repetit amb alterproïsme. Adorem Déu plegats en quatre, amb el cap cot, els ulls tancats i el ventre a terra, i prohibim a qui sigui criticar aquesta posició.


Els Delèters Stricto Sensu

Som Delèters stricto sensu. De nit, després d’haver executat correctament la nostra ronda diària en tribolecta 22, remuntem les vores del Valserí fins al llogarret de Golança, i allà, al costat d’una cabana de fusta clara, pleguem els braços en forma de 8 i pensem vuit-centes vuitanta-vuit vegades en aquí i en allà i estem farts de les nostres perspectives perdudes. Ai las, ai las! Després, per una afortunada drecera íntima que no coneix ningú més, ens incorporem discretament a la gentada jovial per fondre’ns en la seva generosa multitud.

Ai d’aquells que ens tapen la vista!

Maleïdes siguin les bèsties que ens imiten!

Ens van parir-emmordassar des de la promoció infantil! Anem on anem ja hem provat d’evitar el contacte amb el Bondadós Cèntuple.


Els Zuterarrendadors

Som plenament de la família dels deshominialistes fervents, proguelards i ressorgidors dels Andrívors neandertalitzats. Busquem arreu posteo-mono-omnio-minimistes, a través de fosses posteo-antropo-minianes en què barrejar l’home amb l’home fins a fer-ne l’home uniforme (en totes les seves formes) i conforme a ell mateix.

Som ginòduls de tendència curta.

Ens reproduïm per autoescissiparitat mitjançant el lloguer, si cal, de ventres a l’exterior; som i cada vegada més autòfobs, al·lèrgics a nosaltres mateixos… i hostils a qualsevol desenvolupament referit al temps que queda!


Els Clamècides

Heus aquí un igualòpter; heus aquí un locàbrid; heus aquí un sense cervell precedit de dos equitòsofs rodejats per quatre possibiliòsofs del mateix octògon! Heus aquí els seus quatre egos col·lateralment confosos.


Els Alteriguals i els Altri

Voldríem fer-los salutacions triomfals, però no podem, perquè ja no tenim braç. Malgrat tot, aprovem el seu pas.


Els Biclastes

Som els Normòcrates profunds, fidels adeptes al campionat rítmic de lleis legislants; estem fonamentalment a favor de l’obtenció amb la màxima rapidesa del canvi a l’idèntic.

Llevat d’allò referent a l’ortografia, apliquem a tothom i a tot arreu la llei del talió.

Som originaris dels Freds Alps, i abans, «Majoristes de misèria». Però avui dia som profetes d’abundància vertical.

Venerem santa Bola-Engrandada que ens va fer creuar la frontera en flames a cavall d’un esquirol.

Quan una resposta ens ve al cap, l’adrecem immediatament a sant Simeó el Logòcrata perquè ens doni la pregunta.

Els nostres déus són Locustre i Líbidus, de qui apreciem regularment la sumptuosa pulsació tropical.

Imposem a les nostres mullers l’ús del borniol cada vegada que es disposen a tallar amb pas indecís el límit entre el dimarts i el dimecres, i a decidir així la fi de la separació del món en dos: d’aquesta manera les retenim per ben poc al costat bo de la riba.


Els Silenciaris

Enemics plurihereditaris dels Orleanistes, som un grup reconstituït fins a nova ordre d’Ostracistes Monodoxos. Pensem per tots els orificis desconeguts del pas al llenguatge.

Cada cosa la pensem tres vegades: una per a l’aigua freda, una sobre la terra, una altra per a la cendra. I prou s’ha acabat.

De forma general, el conjunt de tot el que passa el marquem amb la sigla de la nostra marca a sang freda.


Els Vaqüitaris

Som el poble de Multiporça. El nostre déu és Porçamulta. Som originaris de les terres mortes del Bisfuldi. Hem eliminat els malaurats Hihistes Manimians de branca somino-buli-heterosomníaca. Fixem la data límit dels nostres morts al cap de tres dies d’haver-los fotut al suc.

Cada dia menys dimarts tenim els ulls oberts de bat abat cap al dimecres, que hauria tingut lloc divendres el vespre, excepte en cas d’error.

Antigament vam combatre extensament els Plenipínids-Nocius, de fe pluridupiana, però fou debades, perquè ara som, fins a nova ordre, els seus fidels aliats. Des de fa poc, ja no confiem gens ni mica en el seu déu Reülp.

De nit, bevem per les pèrdues del llenguatge.

Som Bíscrates. Sexualment som intransmissibles. Els nostres germans absents van marxar per fer-se reneandertalitzar a la seva capital de Clamèssidra.

Els nostres cervells són forats vivents; les nostres intel·ligències votives soles són tubs: ens comuniquem a velocitat V majúscula.

Amb marea plana, jo ja m’entenc, ens quedem libidinescament lligats als vectors feroços mentre libidinescament ens desprenem de les estructures veloces. Si d’altres altres sobrevenen, els clavem als marcs de les nostres portes interiors (en lloc d’engegar-los a d-ida de segu-ida), fins que l’ombra i el nombre de les seves figures mortes vagin a les polsegueres, malgrat el nombre de pols d’ombra emesa per cadascú. «I l’ombra del seu nombre és pols.»

Ens reproduïm d’un en un. Encara que només en surti foc.

Sigui com sigui i quina sigui la raó del final, cantarem a l’hora mencionada l’himne trifònic dels aprenents balenons!


Els Gelates, Urlagues i Biscetrians

Entre els Gelates, som els únics supervivents del ritus sinistrògir.

No tenim fred als ulls, però a l’extrem final del Nord, ja no podem més.

Cada dia escoltem de nit amb llanterna Les homilies del professor Niquenet, de Joan Francesc Niquenet. Els nostres grans enemics a la Terra són els Triciples Isíplodes, habitants de Poctra, d’Ambó, de Birdulí, d’Home de Menotge i de Clamessí.

La nostra existència és esporàdica. Ja no confondrem els cartrons amb blanquernes. La nostra existència és esporàdica.

Esperem l’arribada dels Rotero-Bolero-Bracto-Molimnistes-Rodadors d’A.

A vapor i a iguals valors, hi hem empatat. Som sexualment intransigents. Us agraïm que ens hagueu deixat expressar-nos. Benvinguts!



EL BALLARÍ GELABERT
He d’anar a l’antimon i he de parlar amb antipersones i que s’escampi antillum damunt dels antiobjectes; de d’entrar en un antihome, és l’única contramanera convincent per poder sortir d’aquí. Des d’avui; a pesar de tot: a partir d’ara!

MOISÈS MAICAS
Vanitat de vanitats: ossada de tots els ossos! Pensa-mil·liabilitat del cervell, lletratge de la gramàtica, alfabet pertot, no-res pertot!
Tota persona, tot animal, tot ésser, tota noció i cada paraula que penso, els estrenyo amb tota la força contra mi i els estimo com blocs de buit.

EL BALLARÍ GELABERT
Antipersona, què tens a les mans?

MOISÈS MAICAS
Un contraobjecte.

EL BALLARÍ GELABERT
Antipersona, digues de debò, què n’has fet de les teves mans?

MOISÈS MAICAS
He contrafet un antiobjecte i l’he llançat amb totes les meves forces al no-terra del contra-escenari.

EL BALLARÍ GELABERT

Cap triangle no té tres costats.
Escric en l’aire.

MOISÈS MAICAS
Déu —si ets déu—, no et mostris: emporta-t’ho tot!

EL BALLARÍ GELABERT
Què dius? Què ens dius?

MOISÈS MAICAS
Déu és la quarta persona del singular.
No hi ha ésser; no existeix el no-res.
Res és: tot és donat.
Tu no ets sinó una ofrenda de la figura humana.

Joan Fontcuberta


Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) fa més de quatre dècades que treballa en el camp de la fotografia com a artista, a més de desenvolupar una intensa activitat com a docent, crític, comissari d’exposicions i historiador. El seu treball de creació s’ocupa dels conflictes entre naturalesa, tecnologia, fotografia i veritat. La seva obra s’ha exposat i ha integrat col·leccions de museus d’art i ciència de tot el món, des del MoMA de Nova York fins al Science Museum de Londres. És autor d’una dotzena de llibres d’història i d’assaig sobre la fotografia, entre els quals cal destacar El beso de Judas. Fotografía y verdad (1997), Ciencia y fricción (1998), La cámara de Pandora. La fotografí@ después de la fotografía (2010), La furia de las imágenes. Notas sobre la postfotografía (2016) i, amb Xavier Antich, Revelacions. Dos assaigs sobre fotografia (2019). Ha rebut, entre altres guardons, el Premio Nacional de Fotografía (1998), el Premio Nacional de Ensayo (2011) i el Premi Internacional Hasselblad en reconeixement a tota la seva trajectòria.

Valère Novarina


Valère Novarina (Ginebra, 1947) va passar la seva infància i adolescència a Thonon, a la riba francesa del llac Léman. Un cop a París, estudia literatura i filosofia, coneix Roger Blin, Marcel Maréchal, Jean-Noël Vuarnet i Jean Dubuffet i vol ser actor, però hi renuncia ràpidament. Escriu cada dia des del 1958 però no publica fins al 1978. Poc a poc desenvolupa una activitat gràfica, i més tard pictòrica, al marge del treball d’escriptura: dibuixos dels personatges i, després, pintures dels decorats tan bon punt comença, a partir del 1986, a dirigir alguns dels seus textos, traduïts a nombroses llengües. En la seva extensa bibliografia podem distingir les obres directament teatrals, com ara L’Atelier volant (1974), Vous qui habitez le temps (1989), L’Opérette imaginaire (1998) i L’Acte inconnu (2007), del “teatre utòpic”, novel·les dialogades, monòlegs a moltes veus i poesies en actes, com ara Le Drame de la vie (1986), Le Discours aux animaux (1987), La Chair de l’homme (1995), Le Vivier des noms (2015) i L’Homme hors de lui (2017); i, encara, les obres “teòriques”, que exploren el cos de l’actor, on l’espai i la paraula es creuen en la respiració: Pour Louis de Funès (1986), Pendant la matière (1991), Devant la parole (1999), Lumières du corps (2006), L’Envers de l’esprit (2009), La Quatrième Personne du singulier (2012) i Voie négative (2017). Insaciable i potent, el llenguatge apareix com una figura de la matèria.
9 9 1 1 1
Fotos: Oficina de disseny