Es pot negar el mal
Variacions a partir de La mort de Danton de Georg Büchner

“Es pot negar el mal, però no el dolor.”

Un grup de presos polítics parla sobre el sofriment i sobre l’existència de Déu. Han fet la revolució i han vist esquinçar vides i cossos. Aviat ho seran ells, també, d’esquinçats. Rodaran els seus caps i ni tan sols així el món deixarà de patir. Són els personatges d’un drama, el que va escriure Georg Bücher des de la clandestinitat l’any 1835, quan ell mateix patia la persecució contrarrevolucionària mentre afinava la seva mirada d’estudiant de Medicina sobre el dolor incurable de l’ésser humà. Són també els personatges del drama del nostre present: present de dolor per a un futur de foscor. La convulsió d’un sol àtom que pateixi estripa de dalt a baix la creació, diu un dels presos. La comunitat humana i el seu desig de llibertat tancats entre barrots queda connectada, amb aquestes paraules, a la gran ferida d’un món. És la figura que pren la salvació en un món sense déu. Què passaria si algun dels presos hagués invertit la frase? Es pot negar el dolor, però no el mal. El dolor depèn d’un llindar de percepció sensorial i espiritual. No sabem si pateixen l’arbre arrencat pel vent o l’insecte esclafat sota les nostres passes. Amb els sensors o els productes químics adequats, podríem deixar de sentir dolor. Però en un món sense dolor, deixaríem de fer i de fer-nos mal?

*

“No s’aturarà mai, això? No s’apagarà mai el llum ni es podrirà aquest eco, no vindran mai el silenci i les tenebres per no haver de sentir ni veure els nostres pecats repugnants?”

Apagar la visió. O repetir-la tantes vegades que anestesiï el dolor i ens excusi del mal que fem. De Büchner fins ara hem tingut gairebé dos segles per a trobar aquesta solució. Deixar de veure és no deixar de veure-hi. Fins a no sentir res, fins a adormir en els nostres estómacs tota repugnància. Però no estem adormits; de fet, ni tan sols dormim. L’opi és la realitat mateixa en streaming 24 hores al dia. El final de La taronja mecànica de Kubrick és naïf als nostre ulls. Nosaltres tenim els ulls tan oberts com els del seu protagonista a les darreres escenes terapèutiques, però no estan vermells ni vomitem lligats a la cadira. Ens hi agafem més fort per sentir el seu confort. La roba d’estar per casa és una de les línies de moda més venudes actualment. Cotó orgànic i mitjons gruixuts són tot el que necessitem per sentir-nos innocents i salvats.

*

“Què hi ha, en nosaltres, que fornica, menteix, roba i assassina? […] Som marionetes, unes forces desconegudes ens dirigeixen estirant els fils. No fem res per nosaltres mateixos! Som espases amb les quals combaten esperits, només que no se’ls veuen les mans, com als contes.”

El mal és l’escàndol del pensament. Interromp el discurs, que trena consciència i voluntat sota el frontispici lluminós de la llibertat. Si som lliures, podem fer el mal. Perquè som lliures, podem fer-nos mal. El mal és el drama de la llibertat. Però qui suporta pensar que ha comès un dany lliurement? Qui s’atreveix a dir: “Sí, ho he fet! I així ho he volgut!”? L’expressió del mal conscient i volgut és, a la nostra cultura, el diable. Satanàs. Ell és l’ésser més lliure perquè pot fer lliurement el mal. Un ésser que no és nosaltres, perquè nosaltres puguem seguir sent nosaltres. Els esperits que ens mouen, que guien els nostres somnis i omplen de malsons el món dels desperts han tingut forma de monstre o de déu, podien ser vermells i espantosos o bellíssims i seductors. Poc a poc han anat perdent les banyes i els colors, la veu, l’olor i la cua de sirena. Porten camisa i trajo, obeeixen les lleis, executen les ordres i respecten les normes. Abans omplien arxius, de vius i de morts. Ara dominen els Excels i amb els Excels lliuren els seus combats. Però no decideixen, acaten. No volen res, procedeixen. No desitgen, s’adapten. No ens volen mal, només fan banalment el mal. Hannah Arendt va escandalitzar l’Occident benpensant dessatanitzant el mal, quan va treure tot element d’irracionalitat o de bestialitat al funcionari Eichmann. Els fils que el movien no eren supranaturals. Eren els fils de la racionalitat administrativa mateixa. Nua. Arendt, però, va morir amb un dubte: i si Eichmann hagués reflexionat? Hagués fet el mateix? La seva maldat, finalment, era no haver pensat? El mal, diabòlic o banal: escàndol del pensament.

*

“Quan vam ser creats hi va haver un error, ens manca alguna cosa per a la qual no tinc nom, però aquesta cosa no ens l’arrencarem mútuament de les entranyes. Per què, aleshores, obrir els ventres? Marxeu, som alquimistes miserables.”

guillotina, guillotina, guillotina, guillotina, guillotina, guillotina, guillotina,
foguera, foguera, foguera, foguera, foguera, foguera,foguera,foguera,
creu, creu, creu, creu, creu, creu, creu, creu, creu, creu, creu, creu,
galeres, galeres, galeres, galeres, galeres, galeres, galeres, galeres, galeres,
lobotomia, lobotomia, lobotomia, lobotomia, lobotomia, lobotomia, lobotomia,
violació, violació, violació, violació, violació, violació, violació, violació,
presó, presó, presó, presó, presó, presó, presó, presó, presó, presó, presó,
opiacis, opiacis, opiacis, opiacis, opiacis, opiacis, opiacis, opiacis,
like, dislike, like, dislike like, dislike, like, dislike, like, dislike, like, dislike

*

“Nosaltres no som més cruels que la natura i que el temps. La naturalesa acompleix serenament i irresistible les seves pròpies lleis, l’home queda anihilat quan entra en contacte amb ella. […] Per què hauria de tenir la naturalesa moral més miraments que la física? ¿Per què una idea, de la mateixa manera que la llei física, no ha de poder anihilar allò que se li oposa?”

Georg Büchner, amb ploma de dramaturg i bisturí de cirurgià, ens ofereix la temptació d’un últim consol: no som nosaltres ni els mals esperits. És la natura: la gran mare cruel de la qual tots els éssers som fills assassins. Ni tan sols és la lluita per la supervivència. És la física. Les lleis d’acció i reacció. La destrucció de l’obstacle com a llei natural fonamental. Però la veu prestada del personatge deixa oberts dos perquès: per què la llei moral ha de ser diferent de les de la física? I per què una idea s’ha de comportar d’altra manera que un element material? Aquests dos perquès obren l’abisme que som nosaltres. La distància infinita de l’irresoluble humà. El pensament com impensable més enllà de tot escàndol. El salt impossible del qual neixen tots els desitjos que trenquen la geometria del cel.