Discursos contradictoris sobre el canvi climàtic

Molts de nosaltres encara afrontem el problema de l’escalfament global proveïts només d’eines forjades quan la globalització (de mitjans i de capital) semblava el tema clau en aquest món. Sens dubte, la globalització i l’escalfament global són dos fenòmens relacionats, amb el capitalisme com a element central en tots dos casos. Però no són problemes idèntics. Les qüestions que plantegen acostumen a estar relacionades, però les metodologies per les quals els definim com a problemes són, amb la mateixa freqüència, substancialment diferents. De vegades els sociòlegs, sobretot els companys de l’esquerra, escriuen com si aquestes diferències metodològiques no tinguessin importància; com si els científics, al cap i a la fi, només estudiessin o calculessin els resultats del capitalisme, i en canvi nosaltres, amb els nostres mètodes d’economia política, sempre n’haguéssim conegut la causa principal. En aquesta breu exposició m’agradaria analitzar alguns dels discursos que deriven de les conclusions de les ciències naturals o biològiques.

Dues visions del canvi climàtic

Generalment trobem dues visions del problema del canvi climàtic. Una de dominant consisteix a observar el fenomen tan sols com un repte unidimensional: ¿com poden reduir els humans les seves emissions de gasos hivernacle durant les pròximes dècades? La pregunta deriva de la idea d’una «quota de carbó» global que va promoure el cinquè informe conjunt de l’IPCC (Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic), el qual, a més, marca com a objectiu la idea de mantenir el creixement mitjà de la temperatura en la superfície terrestre del planeta per sota del llindar dels 2 ºC; tot allò que ho superi, es titlla de «perillós». Aquesta visió contempla el problema del clima com un repte sobre com aconseguir l’energia que cal perquè la humanitat assoleixi determinats objectius, universalment acceptats, de desenvolupament econòmic, per tal que bilions d’éssers humans puguin sortir de la pobresa. La principal solució que aquí es proposa és que la humanitat porti a terme una transició a l’energia renovable tan de pressa como ho permetin la tecnologia i els indicadors del mercat. Les qüestions de justícia concomitants es refereixen a les relacions entre països rics i pobres i entre generacions presents i futures: donades les limitacions d’una quota de carbó determinada, ¿quina distribució del «dret d’emissió de gasos d’efecte hivernacle (GEH)» entre nacions seria justa ―tenint en compte que els GEH es consideren un recurs escàs― en el procés d’aquesta transició a les renovables? ¿No haurien de tenir els països menys desenvolupats i més poblats ―com la Xina i l’Índia― més dret a contaminar, mentre que les nacions desenvolupades s’haurien de responsabilitzar més de retallar en profunditat les seves emissions i comprometre’s a ajudar les nacions en desenvolupament a assolir els seus objectius? La pregunta sobre fins a quin punt els vius s’haurien de sacrificar frenant les emissions, per tal de garantir que uns éssers humans nonats heretin un món que els permeti una qualitat de vida millor que la de les generacions presents, continua sent inextricable, i la seva força política es redueix pel fet que els nonats no són aquí per defensar els seus drets atmosfèrics.

Ara bé, dins d’aquesta descripció general de la primera visió hi rauen moltes discrepàncies. S’acostuma a imaginar que el problema consisteix, sobretot, a substituir les fonts d’energia basades en combustibles fòssils per renovables; molts suposen, a més a més, que es mantindrà el mateix mode de producció i consum de béns. Aquests analistes conceben un futur en què el món estarà més tecnològicament avançat i connectat que ara, amb la decisiva diferència que el paradís consumista serà a l’abast de la majoria ―si no tots― dels éssers humans. D’altres ―d’esquerres―, si bé estarien d’acord que ja toca un gir cap a les renovables, afirmen que, pel fet que la crisi climàtica s’ha vist precipitada per l’impuls constant del capitalisme d’acumular, la crisi mateixa ofereix una nova oportunitat de renovar i revifar la crítica marxista del capital. No tinc gaire clar quin tipus d’economia creuen aquests entesos que podria substituir el règim del capitalisme global, però és evident que es dóna per fet que un món postcapitalista globalitzat, massificat (entre nou i deu bilions de persones), socialment just i tecnològicament connectat pot arribar a ser una realitat i pot evitar els inconvenients de l’afany d’acumular. Després hi ha els qui no tan sols pensen en una transició cap a les fonts d’energia renovables, sinó a reduir efectivament l’economia mundial, a fer-la decréixer i, per tant, minvar la petjada ecològica dels humans, tot desitjant un món caracteritzat per la igualtat i la justícia social per a tothom. I n’hi ha d’altres que pensen ―en un escenari que anomenen «l’escenari de convergència»― a assolir globalment un estat d’equilibri econòmic, pel qual tots els éssers humans tindrien més o menys el mateix nivell de vida. I, és clar, hi ha els qui pensen que el futur més desitjable és el del creixement capitalista o basat en el mercat juntament amb la sostenibilitat.

En oposició a tot això existeix una altra visió del canvi climàtic que el considera part d’una complexa família de problemes interconnectats que s’afegeixen a una qüestió més àmplia: la de la creixent petjada humana en el planeta, el qual, en els dos darrers segles i especialment des de la fi de la Segona Guerra Mundial, ha assistit a un evident excés ecològic per part de la humanitat. No cal dir que la història d’aquest excés és llarga, però en els darrers temps ha accelerat el pas. L’historiador israelià Yuval Noah Harari ho explica al seu llibre Sapiens: A Brief History of Humankind: «Un dels usos més comuns de les primers eines de pedra», escriu Harari, «consistia a trencar ossos per extreure’n la melsa. Alguns investigadors creuen que aquest fou el nostre nínxol original». Per què? Perquè, segons Harari, «la posició que el gènere Homo ocupava en la cadena alimentària era al bell mig, fins no fa gaire».1 Els humans només podien menjar animals morts després que els lleons, les hienes i les guineus s’enduguessin la seva part i deixessin els ossos nets de tota la carn que s’hi enganxava. «Als últims 100.000 anys», continua Harari, és quan «l’home va saltar al capdamunt de la cadena alimentària».2 I aquest canvi no ha estat evolutiu. Tal com ell explica:

Altres animals del capdamunt de la piràmide, com els lleons o els taurons, van avançar fins a aquella posició molt gradualment, al llarg de milions d’anys. Això permet a l’ecosistema desenvolupar modificacions i equilibris que evitin que lleons i taurons provoquin massa estralls: a mesura que els lleons es van fer més mortífers, les gaseles van evolucionar per tornar-se més ràpides, les hienes per cooperar millor, i els rinoceronts per tenir més mal geni. En canvi, la humanitat va ascendir al capdamunt tan de pressa, que l’ecosistema no ha tingut temps d’adaptar-s’hi.3

Podríem dir que el problema de la petjada ecològica dels humans es va intensificar amb la invenció de l’agricultura (fa més de 10.000 anys) i també més tard, després que els oceans trobessin el seu nivell actual, fa uns 6.000 anys, i desenvolupéssim les nostres antigues ciutats, imperis i ordres urbans. En els darrers 500 anys s’ha tornat a intensificar, amb l’expansió i la colonització europees de terres llunyanes habitades per altres pobles i el conseqüent auge de la civilització industrial. Però una nova intensificació, i força significativa, va succeir un cop acabada la Segona Guerra Mundial, quan les xifres i el consum humans van augmentar exponencialment gràcies a l’ús estès dels combustibles fòssils, no tan sols en el sector dels transports sinó també en agricultura i medicina, un fet que va acabar permetent que fins i tot els pobres del món visquessin unes vides més llargues, tot i que no saludables. (Per exemple, la darrera gran fam que vam veure a l’Índia fou el 1943, abans de néixer jo, però encara n’hi ha molts que es moren de gana.) Les emissions de GEH van proporcionar als humans la capacitat d’interferir en els processos dels sistemes de la Terra que regulen el clima de tot el planeta, la qual cosa va desencadenar, en síntesi, l’acció geològica a escala planetària sobre la qual han escrit un bon grapat de científics i erudits de la ciència, com ara David Archer i Naomi Oreskes. D’altra banda, aquesta acció geològica dels humans a tot el món no es pot separar de com els humans interfereixen en la distribució de la vida natural al planeta. No és només que les criatures marines no hagin disposat del temps evolutiu necessari per adaptar-se a la nostra capacitat, tot just descoberta, de caçar-les fins a eradicar-les mitjançant tecnologia de pesca en aigües profundes, sinó que ara les nostres emissions de GEH també estan acidificant els oceans i amenacen la biodiversitat dels grans mars, un fet que posa en perill la mateixa cadena alimentària que ens sustenta a nosaltres. Jan Zalasiewicz i els seus col·legues del subcomitè de la Comissió Internacional d’Estratigrafia encarregada de documentar l’Antropocè tenen, doncs, tota la raó quan diuen que l’empremta que els humans hem deixat a les roques d’aquest planeta, com fòssils i altres tipus de senyals ―com la terraformació del llit oceànic―, constituiran l’empremta a llarg termini de l’Antropocè, potser més que no pas l’excés de GEH a l’atmosfera. Si l’extinció per causa humana d’altres espècies resulta ―posem per cas, en els pròxims segles― en una Gran Extinció, aleshores (em diuen els meus amics geòlegs) fins i tot el nom d’època-nivell de l’Antropocè pot quedar massa curt en la jerarquia dels períodes geològics.4

Vist així, la idea de l’Antropocè té cada cop més a veure amb l’expansió de la petjada ecològica de la humanitat com a conjunt ―i això ha d’incloure la qüestió de la població humana perquè, si bé els pobres no deixen un impacte ecològic directe, contribueixen a la petjada humana en altres sentits (i no es tracta de cap crítica moral contra ells)― i no tant amb un problema de canvi climàtic, de definició massa limitada. En aquest sentit, podríem dir que el terme antropocè ara es refereix més a canvis (la majoria, per causa humana) en sistemes terrestres en conjunt i menys a la culpabilitat moral dels humans (o d’alguns humans) pel fet de causar-los. Com diu Zalasiewicz al paràgraf final d’un article recent, «L’Antropocè ―tant formal com informal― té un valor evident en donar-nos una perspectiva, sobre un llenç més extens, de l’escala i la naturalesa de l’empresa humana, i com s’entrecreua (potser ara sigui millor l’expressió “s’entrellaça”) amb els altres processos del sistema terrestre».5 Això ens recorda que el problema del canvi climàtic no s’ha d’estudiar separat del compost general dels problemes geològics que els humans afronten avui a escales diverses ―de local a planetària― i que creen nous conflictes i exacerben els antics, tant entre nacions com interns. No existeix cap remei miraculós que resolgui tots els problemes de cop; res que funcioni com el mantra de la transició a les renovables per evitar un increment mitjà de 2 ºC de temperatura a la superfície del planeta. Així doncs, tot fa pensar que som davant d’un problema terrible, que potser podrem diagnosticar però no pas «resoldre» de manera definitiva.6

L’Antropocè i les desigualtats del capitalisme

Al meu article «The Climate of History: Four Theses» (El clima de la història. Quatre tesis), reconeixia que no podíem «negar que el canvi climàtic té molt a veure amb la història del capitalisme», però afegia que tampoc no s’hi podia reduir.7 Després hi assenyalava que, si bé el canvi climàtic accentuaria les desigualtats de l’ordre capitalista global, ja que l’impacte del canvi climàtic ―per ara i en un futur immediat― cau amb més força damunt dels països més pobres i dels pobres dels països rics, difereix de les crisis habituals del capital. Deia això: «A diferència de les crisis del capitalisme, aquí no hi ha bots salvavides per als rics i privilegiats».8

Molts estudiosos d’esquerres s’oposen amb vehemència a la idea que podria ser una crisi per a tota la humanitat, i no cal dir que també a la idea d’un canvi climàtic induït pels «humans». Per exemple, els acadèmics suïssos Andreas Malm i Alf Hornborg, en un article molt citat, pregunten per què, si realment les accions humanes han precipitat aquest lliscament col·lectiu cap un període geològic que indica la dominació humana del planeta i, fins i tot, de la seva història geològica, anomenem l’esmentat període en funció de tota l’espècie humana, l’anthropos, si sabem que són els humans més rics o les institucions del capitalisme o l’economia global els responsables causals ―morals, per tant?― d’aquest canvi de la nostra condició. «Hi ha un bon tros de la humanitat que no és gens partícip dels combustibles fòssils», asseguren; i afegeixen: «Centenars de milions de persones depenen del petroli, la llenya o residus orgànics com el fem». Citen el professor canadenc Vaclav Smil per dir que «Pel que fa al consum modern d’energia, la proporció entre una subsistència pastoralista al Sahel i un canadenc mitjà pot superar fàcilment els 1.000 punts de diferència»; per tant, «la humanitat pot resultar un concepte massa abstracte per carregar el pes de la causalitat [del canvi climàtic]. […] Adonar-se que el canvi climàtic és “antropogènic” és comprendre realment que és sociogènic».9 A continuació critiquen les meves afirmacions respecte a la manca de «bots salvavides» per als rics. «Aquest argument té els seus defectes», escriuen. «Omet descaradament les realitats de vulnerabilitat diferenciada en totes les capes de la societat humana. […] En un futur pronosticable (de fet, mentre hi hagi societats humanes a la Terra), existiran bots salvavides per als rics i privilegiats».10 D’altres estudiosos han reiterat l’acusació des d’aleshores.

Trobo irònic que alguns analistes d’esquerres parlin des d’un supòsit similar al de molts membres de la classe rica, els quals no neguen necessàriament el canvi climàtic però creuen que, sigui quin sigui l’abast de l’escalfament i desestabilització del clima, sempre es podran pagar una manera de sortir-se’n. Això és comprensible si ve de llibres de text sobre economia que enfoquen el capitalisme com un sistema econòmic que sempre toparà amb crisis periòdiques i les superarà, però by Deal Top” href=”#33437103″> mai amb una crisi tan desproporcionada que pugui tombar totes les estimacions capitalistes. Es fàcil pensar, segons aquesta lògica, que el canvi climàtic només era un d’aquells reptes cíclics per a les empreses, que els rics haurien de trampejar de tant en tant. Per què els analistes d’esquerres haurien d’escriure a partir d’aquest mateix supòsit? El canvi climàtic no és una crisi cíclica estàndard. Ni és una «crisi mediambiental» estàndard que respongui a estratègies de prevenció de riscos. El perill d’un punt d’inflexió climàtic és impredictible però real.

En termes absoluts, el canvi climàtic ens afecta a tots, rics i pobres, si bé es cert que no afecta a tothom de la mateixa manera. Un escalfament global descontrolat que derivi en una Gran Extinció no deixarà els rics de banda. Una caiguda radical de la població humana causada pel capgirament climàtic ―si succeeix― faria més mal als pobres que als rics, de ben segur; ¿però no deixaria el capitalisme global sense el seu exèrcit de reserva de mà d’obra «barata», del qual ha depès fins ara? Un món amb un clima extravagant, amb més tempestes, inundacions, sequeres i fenòmens extrems freqüents no pot beneficiar els rics que viuen ara o als seus descendents, que hauran d’habitar un planeta molt més hostil. Recordem que el llibre del científic nord-americà James Hansen Storms for My Grandchildren, parlava dels perills amb què s’enfrontaran les futures generacions del seu país. El llibre de Hansen es referia als seus propis néts, no als néts d’amics seus que visquin a l’Índia o la Xina. De fet, el diari Science News, editat per la Universitat de Leicester, ha publicat les conclusions d’un estudi dirigit pel professor Sergei Petrovskii, del seu departament de matemàtiques aplicades, que suggereix que «un augment de la temperatura de l’aigua als oceans del món d’uns sis graus centígrads ―fet que, segons alguns científics, ja es podria donar el 2100― podria aturar la producció d’oxigen per part del fitoplàncton, per afectació del procés de fotosíntesi».11 No crec que als rics, per més diners que tinguin, els sigui fàcil sobreviure en un món que s’hagi quedat sense proveïment d’oxigen, si fins i tot ells estan subjectes als processos biològics.

Pensem també en això: si els rics es poguessin estalviar aquesta crisi a base de diners i només patissin els pobres, ¿els països rics farien res respecte a l’escalfament global, si no fos que els pobres del món tinguessin prou poder per forçar-los a actuar? I és obvi que tal poder per part dels pobres no el veiem enlloc. Tampoc és que els països rics destaquin pel seu altruisme. Em sembla més probable que, si els països i les classes riques actuen sobre el canvi climàtic, ho facin pel seu propi individualisme il·lustrat. La ciència de l’escalfament global ens permet fer-ho, precisament per entendre que, malgrat el seu impacte diferenciat, també és una crisi per als rics i els seus descendents, com deixa ben clar el popular llibre de Hansen. Per tant, sí; encara que es requereixi una política de solidaritat d’abast més gran, estic d’acord amb la idea que no és fàcil d’aconseguir, en absolut.

Política de/a l’Antropocè

Mentre pensem en el canvi climàtic com un simple problema d’emissions de gasos hivernacle i com una qüestió de derivar cap a les energies renovables en un termini concret i una assignació de carbó determinada, també podem assenyalar en què consistirien «les polítiques del canvi climàtic», com ara la distribució equitativa de la quota de carbó entre economies desenvolupades i emergents i països més pobres o amenaçats. Ara bé, una pregunta molt difícil que cal tenir en compte és si la crisi climàtica (quan la considerem simptomàtica dels excessos ecològics de la humanitat) també és el primer indici que caldria veure d’un possible límit de la nostra manera, tan antropocèntrica, de pensar la justícia i, per tant, també del nostre pensament polític. L’escalfament global accentua la tendència planetària cap a l’extinció, causada per l’home, de moltes altres espècies, i alguns científics suggereixen que potser el planeta ja hagi iniciat el camí d’una llarga (en termes humans) Gran Extinció.12 Així doncs, el canvi climàtic antropogènic provoca una crisi en la distribució de la vida reproductiva natural al planeta. Però el nostre pensament referent a la política i la justícia continua molt centrat en l’ésser humà. Encara no sabem pensar conceptualment ―ni políticament ni d’acord amb teories de la justícia― sobre la justícia envers formes de vida no humanes, per no parlar del món inanimat. Pensadors dels drets dels animals han plantejat qüestions de justícia envers alguns animals, però les seves teories estan limitades per requisits estrictes que es refereixen al llindar de la consciència en els animals. D’altra banda, alguns filòsofs també afirmen que, independentment del valor pràctic de la vida com a categoria en biologia, «la vida com a tal» no pot ser una categoria filosòfica estricta. Tot i així, no podem pensar l’«extinció» sense fer servir la categoria de «vida», per més difícil que pugui ser definir-la. L’autèntica dificultat que es presenta quan els analistes escriuen sobre els humans com a administradors del planeta és quina seria la nostra relació, conceptualment, amb bacteris i virus, atès que molts d’ells són hostils per a la forma de vida humana (encara que molts d’altres no). I tot i així és innegable que la història natural de la vida de les espècies en aquest planeta implica les històries i activitats de bacteris i virus.

Per tant, si bé estic d’acord que la política, tal com la coneixem, continuï i continuarà en un futur pronosticable, i que no existeix una política de l’Antropocè com a tal (però moltes polítiques porten l’etiqueta d’Antropocè, com bé sabem!), la intensificació de la crisi climàtica i de l’excés ecològic del qual n’és símptoma podria portar-nos a repensar la tradició (europea) del pensament polític que, des del segle xvii i gràcies a l’expansió europea, ha esdevingut l’herència de tots. Nigel Clark diu quelcom similar partint d’un punt de vista una mica diferent: «Per tant, una resposta generosa ―i pertinent― a la pregunta sobre l’Antropocè podria ser una nova disposició en el pensament crític, social, cultural i filosòfic, que abastés allò que és plenament inhumà. […] Això significa posar en un contacte prolongat el pensament i les preguntes d’acció pràctica amb temps i espais que excedeixin radicalment tota presència humana concebible […] [i] connectar amb […] amplis dominis que, en si, són refractaris a l’adquisició de polítiques. En aquest sentit, l’Antropocè […] confronta allò polític amb forces i fets que tenen la capacitat d’anul·lar allò polític».13

Pensar en termes d’espècie

Anem ara a la pregunta de si caldria o no pensar en els humans a través de la categoria biològica d’espècie, juntament amb altres categories com capitalisme, a l’hora d’analitzar aquesta crisi. Malm i Hornborg adopten la postura que, si l’Antropocè representés un punt de vista d’ós polar ―ja que els ossos potser voldrien saber «quina espècie està causant tants estralls en el seu hàbitat»―, «dins del regne humà […] pensar el canvi climàtic en termes d’espècie tendeix a la mistificació i la paràlisi política».14 Voldria explicar el meu desacord. ¿La història de l’excés ecològic comès pels humans es pot pensar senzillament com la història de la modernització i les seves desigualtats inherents i no, a més a més, com la història d’una espècie concreta ―Homo sapiens― que ha arribat a dominar la biosfera fins al punt de desafiar la seva pròpia existència? Pensem en això tal com ho explica Harari. Avui dia, amb el seu consum, les seves xifres, la seva tecnologia, etcètera, els éssers humans ―sí, tots ells, rics i pobres― exerceixen pressió sobre la biosfera (rics i pobres ho fan de maneres diferents i per motius diferents) i alteren allò que abans he anomenat la distribució de la vida. Harari ho expressa molt bé: «La humanitat va ascendir al capdamunt [de la cadena alimentària] tan de pressa, que l’ecosistema no ha tingut temps d’adaptar-s’hi. A més, els mateixos humans tampoc no s’hi han adaptat. La majoria dels màxims depredadors del planeta són unes criatures majestuoses. Milions d’anys de dominació les han dotat de confiança en si mateixes. El Sapiens, en canvi, s’assembla més a un dictador de república bananera. Com que fa ben poc que encara érem els desemparats de la sabana, la nostra posició ens omple de por i inquietud […]». Aquesta és la conclusió: «Moltes calamitats històriques, des de mortíferes guerres fins a catàstrofes ecològiques, són resultat d’aquest salt fora de mida».15

Imaginem-nos algú que observa el desenvolupament de la vida en aquest planeta a una escala evolutiva; segur que parlaria de l’ascensió de l’Homo sapiens al capdamunt de la cadena alimentària en un període molt i molt breu de l’esmentada història. El relat, més enrevessat, de les diferències entre rics i pobres seria un tema de resolució més delicada dins d’aquesta història. No és la primera vegada que dic que l’excés ecològic de la humanitat exigeix que mirem de prop els detalls de la injustícia intrahumana ―si no, no veurem el patiment de molts humans― i, alhora, ens mirem de lluny aquesta història ―si no, no veurem el patiment d’altres espècies ni, per dir-ho d’alguna manera, el del planeta.16 Apropar-se i allunyar-se significa canviar d’escala, de perspectiva i de nivell d’abstracció. Un nivell d’abstracció no anul·la ni invalida l’altre. Però jo crec que la història humana ja no es pot explicar tan sols des de la perspectiva dels darrers 500 anys (a tot estirar).

Els humans seguim sent una espècie malgrat les nostres diferenciacions. Suposem que són certes les dràstiques afirmacions respecte a la possibilitat que els rics sempre podran comptar amb bots salvavides i salvar-se a base de diners de totes les calamitats, inclòs un fenomen de Gran Extinció; i imaginem-nos un món on s’ha donat una extinció d’espècies a molt gran escala i els únics humans supervivents han resultat ser aquells que eren privilegiats i pertanyien a les classes més riques. ¿La seva supervivència no constituiria també, en definitiva, una supervivència de l’espècie, fins i tot si els supervivents es diferenciessin a la llarga (com sembla ser el costum humà) en grups dominants i subordinats?

L’excés ecològic de la humanitat no té sentit si no és en referència a les vides d’altres espècies. I, en aquesta història, els humans també són una espècie, si bé una de dominant. Això no invalida la història de l’opressió capitalista. Ni equival a l’afirmació que cap disciplina concreta actual capti millor l’experiència de ser humà. La biologia o quelcom que passi per alt la dimensió existencial de ser humà no captarà mai l’experiència humana d’enamorar-se o de sentir amor per Déu, com ho farien la poesia o la religió. Un cervell gran ens proporciona la capacitat de conèixer allò que és d’escala molt gran. Però també ens proporciona la nostra experiència de nosaltres mateixos, profundament subjectiva, i la capacitat d’experimentar la nostra vida individual com a plena de significat. No podem produir una consiliència del coneixement. Però, sens dubte, ens podem analitzar a nosaltres i la història humana des de diferents perspectives alhora.

El debat sobre el canvi climàtic en esferes públiques irregulars

El canvi climàtic és un problema que es va desenvolupant, i segur que les respostes humanes (tant pràctiques com intel·lectuals) variaran amb els fets que haguem d’afrontar en el futur. Fa deu anys, abans que el quart informe conjunt de l’IPCC es convertís en tema recurrent dels mitjans impresos i electrònics, la llista tipus de qüestions per debatre respecte al canvi climàtic era molt diferent i molt menys urgent que els assumptes sobre el clima que ens preocupen avui. Fa deu anys, per exemple, era difícil fer que els sociòlegs de l’Índia ―el país d’on vinc i que, avui dia, és un dels quatre principals emissors de gasos hivernacle― s’interessessin pel canvi climàtic. En canvi, tothom estava absort en el debat de la globalització. Foucault i Agamben, governamentalitat i biopolítica o els economistes Stiglitz i Bhagwati corrien de boca en boca, però no Paul Crutzen, Eugene Stoermer o la idea de l’Antropocè.

El primer article que vaig escriure sobre el canvi climàtic ―«The Climate of History: Four Theses» (El clima de la història. Quatre tesis)― estava escrit originalment en bengalí i va sortir en una revista de Calcuta, Baromas, l’any 2008. Ningú a tota la ciutat (ni enlloc) se’n va assabentar gaire, fins que el vaig traduir i ampliar en versió anglesa per a la revista nord-americana Critical Inquiry, que el va publicar l’any 2009. L’experiència em va fer ser conscient de dos aspectes del món contemporani que habito. No tots els temes globals són igual de globals. La globalització ―incloses qüestions sobre multinacionals, mercats monetaris, instruments financers derivats i complexos, internet, les xarxes socials i, per descomptat, els mitjans globals― era un tema autènticament global de què es parlava a tot arreu, però de l’escalfament global no. També em va quedar clar qui establia els termes del discurs. Eren els científics dels països que han tingut un paper històric en la precipitació del problema del canvi climàtic mitjançant les seves emissions de gasos hivernacle contaminants ―com ara els Estats Units, el Regne Unit, Austràlia i altres països desenvolupats― els que tenien dos papers fonamentals: com a científics, descobrien i definien el fenomen de l’escalfament global antropogènic; com a intel·lectuals públics, s’encarregaven d’estendre el seu coneixement per tal que la qüestió es pogués debatre en la vida pública d’una manera fonamentada. Estic pensant en estudiosos i investigadors com James Hansen, Wallace Broecker (que va encunyar l’expressió escalfament global), Paul Crutzen, Jan Zalasiewicz, David Archer, Will Steffen, Tim Flannery i d’altres. Els científics d’economies emergents com la Xina i l’Índia es limitaven a l’àmbit de la seva especialitat d’investigació; que jo sàpiga, cap d’ells no va escriure llibres que expliquessin l’escalfament global al lector general. L’escalfament global és un fenomen planetari, però, com a tema de discussió, semblava molt mal distribuït pel món. La situació ha canviat una mica en els darrers deu anys ―a causa, en part, de la freqüència i la fúria creixents dels esdeveniments climàtics a diferents zones del món―, tot i que no de manera substancial.

Quines són les implicacions d’aquesta disparitat en la distribució de la informació? Segurament, distorsiona el debat «global» sobre el canvi climàtic en més d’un sentit. Quan els governs acudeixen als fòrums globals per discutir i negociar els acords globals sobre el canvi climàtic, no ho fan amb la mateixa provisió de debats públics fonamentats en els seus països respectius, alhora que algunes nacions fins i tot reconeixen no desitjar una opinió pública informada. I, encara més important, significa que els nostres debats continuen ancorats bàsicament en les experiències, els valors i els desitjos dels països desenvolupats, és a dir, d’Occident ―inclòs el Japó, de moment―, fins i tot quan pensem que estem raonant en contra del que considerem els interessos egoistes d’«Occident».

Per a l’elaboració d’aquests apunts he extret material del meu article (que també ha estat el punt de partida) «After Nature: A Response», a After Nature: Politics and Practice in Dipesh Chakrabarty’s Four Theses on Climate History>, Thomas Lekan i Robert Emmett (eds.), Rachel Carson Center, Munic, edició prevista pel 2016.

1. Yuval Noah Harari, Sapiens: A Brief History of Humankind, Harper Collins, Nova York, 2015, p. 9.

2. Íbid.

3. Íbid., p. 11-12.

4. «Si l’escalfament global i una sisena extinció succeeixen en els pròxims dos segles, una època ens semblarà una categoria massa curta en la jerarquia [de l’esquema geològic]». Comunicació personal amb el professor Jan Zalasiewicz, 30 de setembre de 2015.

5. Jan Zalasiewicz. «The Geology Behind the Anthropocene», text mecanografiat, 2015, p. 12. Agraeixo al professor Zalasiewicz que compartís aquest article amb mi.

6. Vegi’s el detallat i excel·lent treball a Frank P. Incropera, Climate Change: A Wicked Problem—Complexity and Uncertainty at the Intersection of Science, Economics, Politics, and Human Behavior, Cambridge University Press, Nova York, 2016.

7. Dipesh Chakrabarty, «The Climate of History: Four Theses», Critical Inquiry, hivern 2009, p. 212.

8. «The Climate of History: Four Theses», p. 221.

9. Andreas Malm i Alf Hornborg, «The Geology of Mankind? A Critique of the Anthropocene Narrative», The Anthropocene Review, núm. 11, 2014, p. 65.

10. Íbid.

11. «Failing Phytoplankton, Failing Oxygen: Global Warming disaster could suffocate life on planet Earth,” Science News, 1 de desembre de 2015. La referència de l’estudi científic és: Yadigar Sekerci i Sergei Petrovskii, «Mathematical Modelling of Plankton–Oxygen Dynamics Under the Climate Change», Bulletin of Mathematical Biology, 2015; DOI: 10.1007/s11538-015-0126-0. Dec aquesta referència a Julia Adeny Thomas.

12. Gerardo Ceballos et al., «Accelerated Modern Human-induced Species Losses: Entering the Sixth Mass Extinction», Science Advances, 1, núm. 5 (2015), p. 1-5.

13. Nigel Clark, «Geo-Politics and the Disaster of the Anthropocene», The Sociological Review, núm. 62, S1, 2014, p. 27-28.

14. Andreas Malm i Alf Hornborg, op. cit., p. 67.

15. Yuval Noah Harari, op. cit., p. 11-12.

16. Dipesh Chakrabarty, «The Human Significance of the Anthropocene», a Modernity Reset, Bruno Latour (ed.), MIT Press, Cambridge (Massachusetts), en procés d’edició.