els morts no parlen, escriuen

gentle and giving — the rest is nonsense and treason.
kenneth patchen

has de fer veure que tens opinions de la mateixa manera que fas veure que vas per la vorera, perquè si no, t’esclafen.

quan et poden esclafar és quan travesses.

si t’esclafen el cervell et converteixes en matèria però bé, cent per cent reciclable.

abans de ser matèria reciclable, què eres?

com t’ho diria… una rosella amb potes… una pregunta enfilada a la parra genealògica…

miro de pensar molt a poc a poc però molt a poc a poc perquè surtin les preguntes més… més… espera un moment… les preguntes més… més òbvies.

sense idea i tanmateix ‘nant a la idea.

dylan traduït per verdú diu «ni tan sols recordo de què fugia quan vaig arribar».

vaig sortir per un cony, no sé de què fugia ni on arribaria, però de seguida vaig veure que érem molts, com a mínim tres o quatre.

l’activitat mental, acrítica o crítica, és l’autocrítica de la matèria.

i tant fa crits crítics com cants jubilosos, igual que els ocells.

per entrar a la torre de llançament de les naus que se’n van a l’espai exterior s’han de baixar tres escalonets.

estem perduts vol dir o suposar que existeix allò de no estar perdut, que ja és molt suposar. però és que ens sona.

quan soni el timbre d’alarma, asseu-te i mira-t’ho amb calma.

pugem per elements discrets (els escalons) que s’aguanten sobre un continu (la volta). lo continu sosté, però lo discret és transitable. i això d’anar-ho esmicolant tot en elements discrets, quàntum a quàntum, què? fins a l’infinit? sense fi? serà transitable? aguantarà?

la mare natura, que és molt sàvia, ens ofereix fusta, pedra… tot el que cal per poder fer cases i no haver de dormir a la puta natura.

la gran majoria de faules, contes i noveŀles d’animals solen tractar de persones, i a l’inrevés.

l’art és la inteŀligència límit però no per dalt ni per baix, per l’esquerra (o per «dintre»).

el bou no juga a daus.

la llum de la raó? des de l’ombra, als que estem a la llum se’ns veu. des de la llum, no veiem els que són a l’ombra. doncs, ser raonable és exposar-se.

rucs: el poder absolut (el poder) només el troben bo els burros. no els burros de l’espècie asinus sinó els burros de l’espècie sapiens o com es digui. es pensen que els hi va bé, que hi sortiran guanyant!

el poder polític ni té ni ha tingut mai autoritat però fa força, s’asseu i fa força, apreta fort.

el petit principiet de la incertesa: o bé talles sense saber què talles, o saps què talles però el ganivet no talla.

hi ha pensadors músics i pensadors afinadors de pianos.

la filosofia medieval era una època de músics bons però tots amb instruments desafinats, clavecins molt mal trempats.

en aquells temps feudals dels concilis els grans senyors europeus discutien de si aquella nena que (feia més de mil anys) s’havia quedat prenyada a la primera regla (que és el que en argot arameu en deien parir verge) era diferent de les altres noies des del naixement o bé d’abans… avui, discuteixen de fluixos monetaris amb la mateixa cara sèria d’assassins en sèrio.

la merdra no desapareix mai per sempre: matemàticament s’ha demostrat que fins a les esferes més «pures» de la matemàtica hi ha grumolls de merdra insolubles i innetejables (a voltes sembla que es deixin netejar però l’endemà hi tornen a ser) i regalims de merdra que no es poden aturar ni se sap d’on vénen.

volia fer poemes però no paren de venir-me idees.

amb quina escric, avui, amb la ploma de bec o amb la travessera?

una idea sisplau, deia, per no haver de pensar-hi més.

la ràdio dels veïns
el ritme de la parla
no mata els continguts
però te’ls torna histèrics
si ho vol el locutor,
perquè qui és l’histèric,
el contertulià
o els seus histeriquíssims
continguts? sí, perquè
els continguts d’histèria
muntada expressament
repixen aires tòxics
i ataquen els teixits
amb mals irreversibles
que no es curen al llit
i et donen una força
que et penses que és poder
i tot allò que toques
es torna merda tot.

abans els artistes pintaven molt més.

els artistes avisaven de la trencadissa molt abans que es consumés però es consumà.

els publicistes complint ordres treballaven per un idioma universal però els sortia intraduïble i no valia. com més universal era el prototipus o patró tipus, més esdevenien intraduïbles els individus, també.

els sofriments de la misèria i de la guerra i de la brutalitat humana eren perfectament evitables però mira.

només calia suprimir l’ordre mundial i deixar-nos lliures.

el 1941 patchen defineix la guerra: «s’ha dit que la propietat és un robatori: jo dic que la propietat és un assassinat. els vostres dòlars esdevenen rifles: protegireu amb l’última gota de sang d’algú altre lo que no ha sigut mai vostre.»

abans, cadascú tenia el seu foc i entre tots es feia tot. ara, estàvem tots a la mercè de la companyia de la llum, que no té entranyes.

de la civilització antiga només se n’havia conservat la injustícia i la fastigosa noció del poder, que per acabar-ho d’empastifar s’havia fet ecumènic.

pensar en veu alta estava prohibidíssim i pensar fluix era inaudible amb tots els altaveus pensant en veu alta.

lo que em donava la gana a mi, lo que em venia de gust, lo que volia, jo, i que m’agradava, no sé per què ho escric en passat, potser perquè sembli una història que ha passat, una rondalla, però el que estava dient és que el que em dóna la gana i lo que em ve de gust, lo que vull, jo, i que m’agrada…

la ignorància total i manifesta de tot que exhibim, és nostra o és seva?

homes i no
la vida no té
base visible
i no se’n pr’ocupa,
només nosaltres.

estimat diari: la font raja com sempre però el cel mostra senyals de tempesta del cantó de la muntanya grossa i que s’acosta, no trigarà a arribar, i el raig de la font ni se sentirà, quan descarregui.

pre-lliçoneta d’història
de totes les coses que són
fetes amb art en aquest món
com ara taules pinzells molins
cassoles barques llençols sermons
endevinalles filaberquins
daus bicicletes timbals botons
la més antiga — més que els camins
la més antiga — són les cançons.

quan els germans érem criatures, el pare, que no ho era tant, a voltes explicava acudits en la línia del teatre de l’absurd, com un d’uns lladres que havien entrat en una casa a robar però s’ho havien calculat malament i quan tot just acabaven d’entrar van sentir que arribaven els amos i cames ajudeu-me van sortir disparats per la porta de darrere, un dels lladres va tenir temps d’agafar una cosa tot corrent i endur-se-la, era un forat. el van carregar corrents a la baca del cotxe i van fugir esclafant l’accelerador. al primer trencant se’ls va entravessar un cotxe i van haver de frenar amb tanta de brusquedat que el forat saltà endavant i quan van tornar a arrencar hi van caure a dins.

ara, en pensar-hi, veig que aquest acudit és, de fet, una paràbola sobre la relació de la filosofia amb la ralitat (el cotxe que travessa) o, més ben dit, sobre la relació del pensament amb el cotxe que travessa. que travessa i et fa frenar en sec, oh lladregot. tres coses són: pensament, crit i quic-quiriquic. el pensament és el robatori mal calculat. el crit ve amb la frenada brusca en topar amb la ralitat. i la resta… quic-quiriquic… la resta se’n va pel forat. amb el mot ‘crit’ en aquesta sèrie de tres cal aclarir per si de cas que és un cridar articulat, de llengua, amb paraules, o amb majorment paraules, i potser, quan veu el cotxe que se’ls hi entravessa, el copilot crida «vigilaaa!» al conductor, un dels de darrere fa «ai ai aaai» amb clara entonació expressiva en la nostra llengua, tots aquests crits no són pas bram animal però l’inclouen transfigurat en l’entonació i la intenció i la intensitat de per exemple el conductor xisclant «boig!» amb el mateix sotrac amb què clava el peu al fre. ara, la cosa verament animal, o l’intent de parla verament animal, passa més en fondo, no apareix fins que, al tornar a engegar, cauen al forat, quic-quiriquic, i després d’això ja no se n’ha sabut res més, dels lladres. quan l’home acut a l’animalitat i la adopta, emperò, no fa pas el cant del gall, l’imita amb paraules que l’imiten: quic i quiriquic.

i una flor es pensa que va per ella.

(del mot ‘crit’ diu el diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de joan coromines que en el tirant lo blanc de joanot martorell se n’hi poden trobar «exemples amb els tres principals matisos del significat bàsic: ‘crit d’alarma’, ‘plany clamorós’, i ‘gran veu esglaiadora’» o sia els tres que hem vist suara.)

buscàvem aigua i vam trobar petroli.