Llavors

I

El camp és immens i discret.
Qualsevol llavor s’hi ha d’enterrar per viure.
Sant Pau ho diu així: “Allò que sembres
no arriba a tenir vida si abans no mor”.
Criança d’imatges,
de molt menudes a no tant.
Arribar a inscriure-les per llavor,
per bulb,  per tubercle,
com l’estepa que una grana d’estepa guarda.
Una estepa, doncs,
amb el moviment vegetal de les lletres
d’una escriptura que només hi viu colgada.
Qui sabés escriure
amb lletra fonda de camp,
i usar la seva passa
tan amagada i desperta,
i fer-ho exactament com,
decantades sota terra
de les paraules i els seus sorolls,
totes les llavors s’assemblen en el que callen,
i fer-ho a la menuda,
confiat que, en la mateixa llavor d’escriure,
ja hi ha garantida la llavor d’espai
que n’ha de nodrir la mida.
Com ho demostra una llavor
permanentment exposada a la llum,
la hipervisibilitat és estèril.
¿Fins a quina fondària, però, la terra és fèrtil?
¿Què separa la condició infernal
de la condició agrària?
¿Quina fondària de món
torna les llavors diabòliques?

II

Tota la geografia és una manera de ser del món en el món.
Certament, de vegades no ens mereixem pas la terra que ens aguanta.
On sigui del món, convé d’aprendre a radicar-hi i a radiar-hi.
Entre el proletariat dels components més humils de la vida
hi ha la situació concretíssima en que es troba,
sempre tan a tocar, com amb por que el simple fet de parlar-ne
no la dugui lluny, a la promoció o a l’èmfasi.
El resultat de viure l’indret com una limitació és l’espai mort.
Habitar el camp,
fer-ne la vida nostra,
ser-ne la vida seva.
La terra és feta d’estar-s’hi.
No ocupem espai, som espai.
Tampoc no hi vivim:
som la seva vida.

III

Pupil·les i grana. Pigments
de pupil·les i de grana
entre la llavor invident i la terra visible,
entre el pol·len i la pols.
¿A l’origen de l’ull hi ha una gla?
¿Un plançó d’alzina que lluca
veu el món per primera vegada?
¿Qualsevol mirada conté la gla?
Així que una gla d’alzina s’acluca en terra,
amb una voluntat d’ordre i d’agraïment
torna l’alzina com a espectacle òptic
de la gla d’on surt.
Una llotja mirador colgada al fons d’un camp,
el temps que sigui, expressaria bé
la pertinença entre el punt de vista espacial
i la ceguesa agrària de pertànyer a allò que es mira.
Passar d’una llavor a una llavor més fonda.
Passar d’una llavor a una llavor més gran.
¿Però com donar lloc a l’espai?
¿Com treure’n de dins nostre i donar-n’hi?